La història d'un immigrant negre de segona generació trontollant els ridículs ciments socials d'un grapat d'altius aristòcrates, gràcies a l'amistat que l'uneix amb un ric tetraplègic, ha resultat ser un fenomen de taquillatge cinematogràfic a França de proporcions històriques... 'Intocable' (Intouchables, Olivier Nakache i Eric Toledano, 2011) i va camí de repetir el seu èxit més enllà de terres gal·les i, de moment, està rebentant les sales espanyoles sense pietat... Però han existit uns altres intocables que, sense cap mena de dubte, seguiran exercint el seu mite durant anys i anys al imaginari popular, com ara ho està fent aquesta particular 'buddy movie' a lafrançoise...
Fa quasi un quart de segle, a principis de juny de 1987, es va estrenar als USA 'Los Intocables de Eliot Ness' (The Untouchables), dirigida per Brian de Palma i inspirada, inicialment, en el llibre santificador del agent federal Eliot Ness i en la llarga i arxifamosa sèrie de televisió que, als anys 60, va produir la cadena ABC i que va protagonitzar Robert Stack... Kevin Costner es va convertir en una de les grans figures del cinema nord-americà gràcies al paper d'aquest famossísim agent del Tresor, en un repartiment de luxe que comptava també amb Sean Connery, Andy García i amb un rodonet i histriònic Robert de Niro com al inefable Al Capone...
Per a la realització del guió, la Paramount va contractar els serveis de David Mamet, el prestigiós dramaturg i dialogista, natural de Chicago, la ciutat protagonista dels fets... La pel·lícula, argumentalment, quasi no té cap referència directa amb la sèrie catòdica creada 30 anys abans pel prestigiós productor Quinn Martin... 'Los Intocables' (The Untouchables) va començar a emetre's el 15 d'octubre del 1959 i, en els primers capítols Ness i els seus homes detenien a Capone i iniciaven una lluita amb els seus principals lloctinents, Jack Guzik i Frank Nitti, per a evitar que es fessin amb el control del negoci mafiós de la ciutat... Realment, Eliot Ness va dissoldre als autèntics 'intocables' desprès de la captura de 'Scarface'; així la sèrie partia, de bon començament, des de la més pura ficció, no així la cinta de De Palma, que retrocedeix novament en el temps i finalitza amb l'empresonament del capo mafiós...
A l'any 1964, un cop la sèrie havia finalitzat als Estats Units, la Televisió Espanyola va oferir la totalitat dels 114 capítols i va arribar a convertir-se en una de les produccions preferides pels teleespectadors del país, arribant a emetre's en alguns moments estel·lars de la programació, com el mateix dissabte nit... Poc ens importaven les limitacions pressupostàries del serial, que evitaven seqüències d'exteriors per a estalviar escenografies impossibles (els tiroteigs i les persecucions es rodaven de nit, per a evitar anacronismes, of course), ni la sorprenent fantasia del seus guionistes, que posaven cada peça de la intriga que va atrapar al cèlebre gàngster dins les xarxes dels inspectors fiscals de Washington a on els hi va donar la realíssima gana, donant peu a un argument, de vegades quasi hilarant, que poc o res tenia a veure amb el que realment va succeir... Tan mateix, 'Los Intocables' i Robert Stack van rompre la pana a la petita pantalla als anys 60...
Però, en qüestions de llicències artístiques qui s'emporta la Palma és, precisament, el realitzador de 'Doble Cuerpo' (Double Body, 1984) i 'Fascinación' (Obsession, 1976) (probablement dues de les seves grans obres mestres, homenatges a la cal·ligrafia 'hitchockiana'). El desafiament de De Palma a la prevalença del concepte d'originalitat és tan gran, tan descarat, que només per aquest sentit de la llicència, se l'hauria de tractar d'original, de valentament iconoclasta... Damunt d'aquest subsòl d'alteracions històriques, De Palma traça una extensió d'aparences, de falses imatges, de manera que roda i munta seqüències senceres mitjançant indissimulats plagis, 'inspiracions' d'un o altre signe, que converteixen 'Los Intocables de Eliot Ness' en un gegantí trucatge i una mitja mentida (i, alhora, mitja veritat)... Però el gran Brian de Palma no és un director de cinema qualsevol... Simplement, és un neoclàssic anti academicista que, des del rigor formal i el seu particular sentit del humor, pretén reescriure les gramàtiques més acreditades dels gèneres del setè art...
I dels retalls i apunts cinèfils va construir una pel·lícula sense capritxos i sense fermalls, tensa, equilibrada i magistralment soldada... El film trepida, des del principi, sobre un tremebund sentit del ritme i, quan arriba el gran moment del gran plagi, De Palma fa un joc de mans digne d'un prestidigitador tocat pels deus; i és llavors quan la mítica escena de l'estació de trens calca, quasi pla a pla, la també mítica seqüència de les escalinates d'Odessa a 'El Acorazado Potemkin' (Bronenosets Potyomkin, Sergei m. Eisenstein, 1925) i el realitzador extrau d'ella, amb un impressionant sentit del trucatge, un meravellós i genial deliri visual de la reiteració... El poderós replantejament del inoblidable metratge soviètic evita la mimetització i aporta un enriquiment mitjançant estratègies narratives (l'ansietat prèvia que es crea amb els plans picats sobre l'aparentment misteriosa mare del nadó) realment fantàstic... La situació purament noir de l'emboscada a l'agent Malone (Connery) al seu domicili o el caràcter cavallista de western al assalt al pont de la frontera són altres grans models de la glosa de la invenció...
Tornant a la més que rentable comèdia gavatxa de l'actualitat, insisteixo que 'Intocable', sense ser la darrera paraula en acudits originals, guions subtils o reivindicacions socials i existencials, és una pel·lícula plena de naturalitat i simpatia, tan intocable com irresistible... Però la llegenda li pertany a Eliot Ness i als seus homes... Tant en el seu format de nostàlgia televisiva, encarnat en el mític Robert Stack, com en la tremenda pel·lícula de Brian de Palma, una victòria sobre la malenconia de les influències que repara el deute amb els ancestres, 'Los Intocables de Eliot Ness' parlen amb el llenguatge dels mites... Aquell tocat, com ells, per la gràcia de la eternitat històrica...
Fins la setmana que ve, incrèduls!