La matinada del 14 d'abril del 1912 es va enfonsar el Titanic... Una ferida simbòlica per a la humanitat que fa cent anys que encara no es tanca... El més gran naufragi dels naufragis va significar la derrota més escandalosa de l'home contra el mar, un càstig quasi diví dels elements contra la megalomania humana... Poques vegades, un acte de desafiament dels homes havia finalitzat de manera tan inapel·lable com memorable... Tones i tones de luxe i sumptuositat van desaparèixer sota les gèlides aigües de l'Atlàntic Nord, tot just uns dies desprès d'haver sortit, en el seu viatge inaugural, de Southampton, al sud d'Anglaterra, amb destinació a Nova York... Molts vaixells s'han enfonsat, i moltes catàstrofes han matat a molta més gent, però la tragèdia del Titànic encara fascina tothom perquè va significar l'enfonsament d'un microcosmos sencer de la societat d'una època...
S'han fet moltes pel·lícules sobre el desastre, per exemple, 'El Hundimiento del Titanic' (Titanic, Jean Negulesco, 1953), 'La Última Noche del Titanic' (A Night to Remember, Roy Ward Baker, 1958), la mini sèrie de la CBS 'Titanic' (Robert Lieberman, 1996) o la coproducció franco-espanyola de Bigas Luna 'La Camarera del Titanic' (1997)... Però, of course de tots els of courses, el mite transatlàntic té el seu propi mite cinematogràfic amb el 'Titanic' de James Cameron (1997), protagonitzada pels (llavors) relativament emergents Leonardo DiCaprio i Kate Winslet... Pura megalomania al servei d'un esdeveniment funest, alta tecnologia per a la mortífera elegància del més sublim artefacte marítim, que va rebentar les taquilles de tot el món (fins que el propi Cameron es va superar a sí mateix amb els bitxets blaus de 'Avatar' al 2009) i es va emportar 11 premis Oscar, igualant la mítica 'Ben-Hur' (William Wyler, 1959), xifra a la qual també hi arribaria Peter Jackson, al 2003, amb 'El Señor de los Anillos: El Retorno del Rey' (The Lord of the Rings: The Return of the King)...
Una superproducció d'aquesta magnitud havia de recolzar-se, dramàticament, sobre arquetips mancats d'originalitat, amb un eix amatori tremendament elemental i assequible i una música aferradissa, que finalment va resultar pesadíssima, quasi omnipresent (a la mateixa Kate Winslet li entren arcades quan sent el 'My Heart Will Go On' de la Céline Dion), tot i que és força assequible deixar-se emportar per aquests patrons bàsics (narratius, humans i formals) sobre els quals James Cameron, més llest que ningú, va elaborar la narració... En certa manera, l'innovador realitzador de 'Terminator' tornava a les arrels més clàssiques del vell Hollywood i va buscar l'emotivitat crepuscular del cinema-espectacle més grandiloqüent possible...
Cameron va dissenyar una faula comercial perfecta, simple i romàntica fins a la sacietat, basada en les típiques antagòniques (rica i pobre, bohemis i filisteus, sacrifici i pretensió, naturalitat i artifici,..) que va fer trontollar, sense pietat, la nostra commoguda moral... No existeix, dins cada espectador que contempla aquest mastodòntic espectacle, un desig tremebund, primari i força irracional de justícia poètica i de venjança social? No volíem tots que aquest amor impossible tingués un final feliç? El 'Titanic' de James Cameron és un cant elegíac a la ingenuïtat humana, suposadament protegida de l'oceà devastador per 267 metres d'una eslora quasi fantàstica, que beu més del romanticisme fou de la gran novel·la vuitcentista que de la (potser més acceptable) premissa científica del seu pròleg...
Més enllà del previsible i avorrit plantejament dramàtic (però, insisteixo, clarivident i irresistible al gran públic), Cameron aconsegueix un autèntic exercici magistral de cinematografia: presentar-nos una superfície marina ideal, quieta i quasi pictòrica, i rebentar-la amb unes efectes especials hipnòtics, d'una força penetrant, embriagadora i redemptora... L'auto anomenat 'Rei del Món' crea seixanta minuts únics a la història del cinema, plena de moments inoblidables com el vaixell partint-se en dues meitats, els plats blancs que cauen harmònicament del moble aparador i aquell fantasmagòric xiulet, buscant supervivents entre els cadàvers congelats...
Aprofitant el centenari d'aquest terrible naufragi i emparat sota l'aixella del sistema digital en 3D, aquest abril es reestrena el 'Titanic' de James Cameron arreu de tot el món... Tres preguntes em vénen al cap: Era realment necessària la tridimensionalització d'aquesta pel·lícula? Hi anirà prou gent al cinema a veure-la, per a justificar-ho? I, sobretot,... Com és possible que encara avui dia no s'assabentin de l'iceberg, ara que hi veuen en 3D? No sóc jo... L'acudit està al carrer... Fins la setmana que ve, incrèduls!