Quan era petita hi havia els estius feliços. Eren estius llargs, que començaven per Sant Joan i acabaven a mitjan setembre, quan havíem de tornar a l'escola. Eren estius càlids, d'hores llargues, de fosquets eterns. Els estius feliços de quan era petita eren blaus i tenien xarxes i garbells, caragolins i canyes de pescar. Els estius, que eren feliços i llargs i blaus, tenien feridetes als genolls, culades a sa colàrsega, hams que es clavaven als dits i polos de colacao. I bicicletes i patins i barques. Quan era petita i els estius eren feliços i llargs i blaus i feien el gust de l'aigua salada, hi havia els peus descalços i una casa a Baixamar que sempre era oberta i plena de gent. I a vegades, fins i tot, s'omplia d'aigua de la mar quan la rissaga era exigent i rompia tots els registres.
Tothom ha de tenir estius feliços. O potser només un. Només un estiu feliç i propi per convertir-lo en mite i tornar-hi cada vegada que s'ennuvoli. Cada vegada que l'estiu es vesteixi d'hivern i amenaci tempesta. Tothom ha de tenir un estiu feliç i una capsa de llauna plena de fotografies, com aquesta d'aquí dalt, que he manllevat i que és l'expressió gràfica dels estius feliços que hi havia quan era petita