Una antiga casa rural menorquina és un dels escenaris de la darrera novel·la d'Ada Castells qui ha rebut el prestigiós premi Sant Joan Unnim per "Pura sang", llibre que no veurà la llum fins la pròxima tardor quan serà publicat per Edicions 62. Castells, periodista i escriptora, narra la història de Sílvia, una dona que arriba a Menorca amb l'objectiu de trobar llum i pau per pintar després d'una relació tumultuosa. Però la realitat és una altra i es troba en una situació de terror i claustrofòbia, únicament apaivagada per la trobada d'un nou amor.
Menorca, a més de la terra de fugida de Sílvia, la protagonista de "Pura Sang", és també un refugi per Ada Castells?
Menys refugi del que jo voldria perquè no m'hi puc escapar gaire sovint. De tota manera, conservo una relació amb l'Illa. El meu avi era de Maó i hi tinc molta família. Bona part d'ells conserven la religió protestant que van portar els anglesos durant la dominació i que després es va estendre per Catalunya, tal com explico a la meva primera novel·la "El dit de l'àngel". Jo sóc fruit d'aquesta cultura. De fet, fa ben poc, hem fet una 'cosinada' a Punta Prima i ens hem aplegat una norantena de persones. Ha estat molt emotiu. Sempre que aterro a l'Illa, ja només amb les olors, la llum, el vent... Tinc la sensació de ser a casa. El meu avi era un home molt auster amb les emocions, però d'alguna manera, ens va saber transmetre el seu amor per Menorca, a través de les cançons i amb la manera que tenia de caminar fins al port de Barcelona i mirar el vaixell que partia. Mai no deia res, però amb el seu esguard s'entenia tot.
Reconeix el lloc de Ferreries Son Triay com un dels escenaris de la novel·la, quin lligam hi té?
Vaig descobrir la casa farà uns deu anys perquè hi anava un amic de vacances. Des d'aleshores he repetit diverses vegades amb la meva filla. És un lloc preciós, però a mi m'ha inspirat una història tràgica relacionada amb una família que amaga un secret o, si més no, això es el que acaba creient la meva protagonista, una antiheroïna moderna que confon realitat i ficció amb certa facilitat. És curiós com un dels llocs on he passat dels moments més feliços de la meva vida, m'hagi fet aflorar una història com aquesta. És una confirmació més que les aparences enganyen. En els falsos paradisos s'hi couen tragèdies perquè les persones portem els nostres inferns a dins i no en podem fugir tan fàcilment com ens sembla.
Què més té d'autobiogràfic el seu últim llibre?
Al llibre es repeteix una consigna que crec que tots hem de tenir present: no s'ha de tenir por de res. M'ho deia el meu pare i m'ha ajudat a anar per la vida, sobretot en situacions de crisi en què tots tendim a caure en el desànim. La segona meitat del llibre ens situa al barri barceloní de l'Eixample, que és on visc des de fa anys. M'ha costat ser gòtica en un lloc tan racionalment urbanitzat, però a aquelles altures de la novel·la, el lector ja haurà descobert moltes coses que el faran entendre més bé de quins misteris estem parlant.
L'amor com a salvació, realitat o ficció?
La protagonista cau en un amor que l'enlluerna i deixa de ser ella mateixa. Creu que podrà deixar enrere el món tumultuós de l'art i trobar la pau, l'espai i tot el temps per pintar. Això és un gran error que només supera quan troba un altre home, més primari però també més autèntic, l'ajuda a sortir del pou.
"Son Triay és un lloc preciós,
però a mi m'ha inspirat una història tràgica
relacionada amb una família que amaga un secret"
Quina relació personal té amb l'art? No és la primera vegada que el tema de la pintura s'introdueix en els seus llibres com a "Tota la vida".
M'interessa el tema de la creació, però no vull parlar d'escriptors perquè em cal mantenir certa distància amb els personatges i el mestre Vila-matas ja ho fa i molt bé. Sempre m'he relacionat amb pintors, més ben dit, amb pintores, i tenim molts punts en comú, però en elles puc detectar un punt de bogeria que m'agrada molt explorar. Quan estava escrivint "Pura sang", llegia una novel·la excel·lent de Zola, que es diu "L'obra" i que parla de la seva relació amb els impressionistes. M'hi vaig deixar influir.
Ha aconseguit no tenir por de res, tal com ens comentava abans?
No, és un propòsit que em faig cada dia, però no és fàcil. Vivim en una constant amenaça de desgràcia econòmica sense adonar-nos que estem ficats en una misèria moral permanent. Som uns pobres d'esperit, uns consumistes que ja no podem ni consumir. No ens podem deixar robar l'ànima d'una manera tan impune. En poc temps, ens han començat a dir que som uns inútils, que no ens mereixem els nostres llocs de treball, que hem gastat massa diners, que ja no tenim dret a anar a la universitat si no som rics, que la cultura és un luxe i no pas una necessitat... És un càstig col·lectiu molt injust i sentir com la barbàrie es va imposant, la veritat és que espanta, però hem d'estar a l'aguait i defensar la llibertat i la justícia que tant ens ha costat d'aconseguir, si és que mai s'ha aconseguit.
"La protagonista troba un amor més primari,
però també més autèntic, que l'ajuda a sortir del pou"
Amb quin propòsit introdueix la vessant gòtica en aquesta novel·la?
En tota la novel·la hi ha un joc amb els gèneres. Sembla del segle XIX, gòtica, romàntica, un thriller mèdic... Tot per dir que les aparences enganyen, no només en el fons sinó també en la forma. També he utilitzat tot el misteri que envolta el gòtic com a esquer per enganxar el lector i que no pugui deixar de llegir. És una picardia com una altra. M'ha costat trobar l'equilibri perquè no és una novel·la de gènere, però si que utilitza els gèneres per construir-se o, més aviat, per construir el personatge central i la seva manera de relacionar-se amb l'entorn.
Vindrà a presentar el llibre, quan es publiqui a la tardor, a Menorca?
En tinc moltes ganes! Només cal que s'organitzi i vindré volant o nedant, que amb les retallades pot passar de tot.