La professora, articulista i cantant Maria Camps ha donat forma de llibre a les vint-i-sis cartes adreçades als seus pares que van ser publicades, primer al diari Última Hora Menorca i després a «Es Diari», entre la primavera de 2013 i la primavera de 2014, després de perdre'ls sobtadament.
El dol arribà de manera inesperada i per duplicat entre juliol i octubre de 2012. Un cop dur que va empènyer la llicenciada en Filologia Hispànica a posar per escrit aquelles converses i aquelles situacions que, de forma imaginària, l'autora mantenia amb els seus pares. Situacions corrents, «petites coses que passen cada dia i que t'evoquen les absències, et traslladen al moment en què vivies allò mateix amb qui va estar amb tu des que vas néixer».
Tailàndia
En la presentació d'aquest llibre autoeditat, Maria Camps explica que «Cartes a Tailàndia» és un recull epistolar «íntim» que sorgeix després d'entendre que la partida dels seus pares havia estat, en realitat, un viatge a una «Tailàndia onírica». Així ho explica en la primera carta, on parafrasejant Antonio Machado exposa que en Toni i n'Amaya han «marxat lleugers d'equipatge (...) han emprès camí a Tailàndia», el seu particular paradís des d'on conversen amb la seva filla, que els explica aquelles coses que els solia explicar quan compartien moments junts.
L'encarregat de prologar el llibre ha estat el periodista Josep Pons Fraga, qui va donar l'oportunitat de què aquestes cartes apareguessin quinzenalment, primer a Última Hora Menorca, i després continuessin a «Es Diari» una vegada integrades les dues capçaleres.
Pons Fraga defineix aquestes cartes com un «periple epistolar que respon a la necessitat de qualsevol filla de parlar amb els seus pares per comentar, valorar i compartir els seus anhels, il·lusions, moments de dificultat i també les satisfaccions». I segueix «Maria Camps escriu i dóna notícies que aconsegueixen mantenir viva la relació amb els absents. Ho fa amb voluntat de retrobament, des d'un buit que ens colpeix i ens interpel·la; amb ecos de nostàlgia i el plany de l'enyor; amb la potència dels espais de la infantesa i la joventut, pàtria dels records i dels sentiments.»
Les «Cartes a Tailàndia» van ser, idò, una manera d'exposar en veu alta els seus sentiments, la qual cosa va tenir «un component terapèutic molt important» i va ser «una manera de treure fora el que duia a dins», expressa Camps, aparentment enfortida, a l'hora que reconeix que la publicació de les cartes va esdevenir «una de les coses més guapes, perquè hauria pogut ser una cosa per mi mateixa i prou, però vaig rebre l'estaló de la gent, que em deia que els agradava i, fins i tot, que els havia ajudat» a superar situacions personals complicades.