Tot allò que passa a Lithica s'ha de valorar en termes monumentals. El passat dimecres estàvem convocats per partida doble a celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la fundació que regenta les Pedreres de s'Hostal i per participar de l'experiència Transitus de l'ensemble Alqvimia Musicae. Les figueres enclavades en la roca, els pins que s'aboquen dins la pedrera per contemplar l'espectacle, el laberint megalític, el viatge al centre de la terra i el brogit amplificat d'un avió que ens sobrepassa... L'espai no podia ser més adequat per endinsar-nos en l'estat de concentració i meditació que cerca l'ensemble vingut expressament de Sevilla, amb l'afany d'invocar en nosaltres una sensibilitat i consciència que ens permetin gaudir d'allò espiritual i humà en la música.
En aquesta monumentalitat tampoc faríem curt si deim que els ciutadellencs hem d'estar immensament agraïts a l'artista Laetitia Lara, que vinguda a l'illa des de Paris el 1991, va saber donar dignitat a l'essència menorquina més terrenal, la pedra de marès, no només impulsant el rescat de les Pedreres de s'Hostal enterrades en la brossa i en l'oblit sinó donant-nos amb açò també un espai cultural emblemàtic.
Tot i que l'aniversari concretament serà el novembre, la celebració de dimecres, al cor de l'estiu i gairebé amb lluna plena, com ens va fer copsar Lara en les seves paraules d'obertura, s'arrela amb els inicis de la fundació, on es feien les festes de la lluna plena a l'estiu per poder recaptar fons i dur a terme les tasques de recuperació de l'espai. La celebració de l'aniversari durant el Festival Pedra Viva, és una mostra de totes les trobades que hi han succeït al llarg dels darrers vint-i-cinc anys. Laetitia Lara agraïa a tots els voluntaris, artistes i músics que hi han deixat petjada, als assistents, al públic que des del primer dia donen suport incondicional a la fundació, i molt especialment al seu company de vida, picapedrer originari, i a en Joan Taltavull, director del Festival que ahir ens convocava, que fan de Lithica un espai de simbiosi entre la monumentalitat mineral i la tenacitat humana per gaudir-ne i omplir-lo d'escalfor i il·lusió per la cultura.
Per un lloc tan especial, Alqvimia Musicae havia pensat tota aquesta experiència deixant que fos la pedrera qui dictés el transcurs de l'espectacle. Les característiques faraòniques de l'espai tallat a la roca van connectar-se amb l'Antic Egipte. Així, el director artístic, Abraham Martínez, obria la nit amb una introducció on ens explicava la vida i obra del faraó Akhenaton, que després de la mort del seu pare Amenhotep III, fou un reformador religiós que portà l'Antic Egipte del politeisme al monoteisme i construí, juntament amb la seva esposa Nefertiti, una ciutat nova per al déu Aton. Alhora ens demanava absolutament que no féssim ús dels telèfons mòbils i que ens abstinguéssim d'aplaudir en cap moment, tampoc al final. Eren els dogmes que ens havíem d'empassar si volíem gaudir de l'experiència Transitus. I si no els complíem ja teníem els ulls blaus pintats en el marès que ens escodrinyaven.
L'experiència de la nit, però, ja havia començat minuts abans quan el públic entrava al recinte. Les cadires, col·locades en meticulosa geometria pels treballadors incansables del Festival, talment la quadrícula de les parets, oferien el primer petit desconcert per al públic. Aquells que havien vingut en grup es trobaven de cop forçats a seure individualment. Una ullada juganera que ens feia dubtar entre la temptació d'ajuntar les cadires en grups o mantenir la impol·luta simetria. Durant una estona, el públic assegut com en petites illetes, es comunicava d'una a l'altra estirant el braç, alçant una mica la veu o allargant el coll (alguns sí que van ajuntar les cadires!). Així com esperàvem que es fes fosc i el sostre de cel taronja i rosa mudava a una negror estrellada, entràvem en el primer transitus: de l'espai faraònic que ens envoltava al recolliment interior, introspectiu, del nostre petit bloc de marès particular, la nostra cadira solitària.
Sense notes al programa amb què distreure's en els curriculum vitae dels artistes i en absoluta foscor, començava l'espectacle musical i visual. Les imatges projectades en dimensions espectaculars, omplint tota la paret de la pedrera, se succeïen frenèticament mentre la música de Philip Glass, amb un pols incansable de timbals, ens modificava el ritme del cor i ens feia entrar en un trànsit visual. El segon transitus de la nit, aquest ja purament corporal.
La resta de la nit va transcórrer amb àries de calma, èpica o dramàtica lamentació, segons s'esqueia al transcurs de la història d'Akhenaton, narrada a través de la música, els títols projectats i les imatges del bellíssim Art Egipci. Per gaudir-ne en totalitat calia tenir un gust força eclèctic. Les músiques interpretades amb sensibilitat anaven del minimalisme a l'òpera barroca, passant per la música cinemàtica. Obres de Philip Glass, Giuseppe Verdi, George Friedrich Haendel, Arvo Pärt, David Lang o Hans Zimmer entre d'altres –tot i que ahir restessin en el total anonimat- s'anaven succeint cuidadosament i teixien la història, cadascuna des del seu punt de vista històric, de la vida del faraó.
Les arts visuals s'adaptaven al discurs de la música amb reproduccions d'escultures, papirs i jeroglífics Egipcis, imatges èpiques de l'espai i els elements o abstractes geometries en moviment.
L'ensemble era format per músics de talent individual inqüestionable i bona unitat estilística, però injustament desafavorit per un balanç desigual, on les cordes quedaven en un segon terme. Quan se les sentia, però, tenien un so vellutat i càlid, i alhora punyentment expressiu. La trompa es feia pas heroicament en els moments més èpics i la percussió colorista, commovedora i efectiva, ens feia vibrar totes les cèl·lules. Des de l'orgue, dominant l'espai sonor, el director portava les regnes d'un ensemble que, tanmateix, es sabia valer per si sol, cosa que emfatitza la qualitat i versatilitat dels seus músics. Dues veus de presència majestàtica, en positura hieràtica com les escultures de Akhenaton i Nefertiti, feien de mestres de cerimònies del ritual que s'estava duent a terme.
L'experiència s'acabà amb la paraula Silencio projectada als quatre murs i el públic, seguint les ordenances, sortia a les fosques i en silenci, abandonant l'espai i entrant en el seu darrer transitus, calmadament i deixant enrere l'experiència obtinguda per tornar a la vida quotidiana.
Amb tot, va ser d'agraïr corroborar que el Festival Pedra Viva té un públic de luxe i obert de mires, que permet l'experimentació, i una direcció artística valenta, potser visionària, que no té por d'arriscar-se.
Al final del vespre, els amics de Lithica quedàvem per celebrar el vint-i-cinquè aniversari degustant el pa de la religió-de-la-coca-amb-tomàtiga, que deu ser la més menorquina que hi ha.