La primavera de 1977 es presentava en societat Traginada, un grup sorgit del trio integrat per Paco Bagur i Ramon i Joan Saura, al qual s'afegiren fins a set integrants més en un recital de poesia dels Mussols d'un emprenedor com Jordi Vivet. Però aquell no era el simple naixement d'una formació musical. Era l'expressió màxima d'esperança i il·lusió per obrir un nou món, per deixar enrere la foscor d'aquells anys i les dècades anteriors. I en va esdevenir tot un fenomen, que queda reflectit en el documental «Traginada, l'esclat d'un poble», que es presentarà aquest diumenge as Mercadal, el qual deixa constància de la dimensió que assolí aquell grup musical i tot el que l'envoltà durant, només, els quatre anys que va romandre actiu.
La idea d'aquest documental va sorgir quan, arran d'una beca a l'Arxiu d'Imatge i So de Menorca, el músic i compositor Jordi Orell va proposar la seva elaboració a partir del ric fons documental existent sobre Traginada, de Josep Miquel Vidal o també de Javier Coll. I enguany, aprofitant els concerts d'homenatge celebrats per commemorar els 40 anys del primer disc del grup, s'hi ha posat fil a l'agulla, amb la col·laboració de l'historiador Miquel López i amb Magda Timoner com a directora del documental.
El metratge de la cinta dura prop d'una hora i apareixen els testimonis d'una quinzena de personatges, des dels membres del grup —Arturo i Paco Bagur, Elena Comeche, Martina i Niní Garriga, Josep Mercadal, Elena Pérez, Lluís Reynés, Joan i Ramon Saura i Mari Pau Bagur— fins a altres com Maria Àngels Gornès, Damià Borràs, Bep Portella, Bep Cardona, Josefina Salord o Pere Gomila.
A través d'ells s'explica «la història de Traginada, però en realitat és una excusa per xerrar d'una època i d'una joventut menorquina que no tenia res a perdre, amb moltes il·lusions i esperances, i que decideix trencar motlles, fent cultura en menorquí», apunta Magda Timoner.
Entre els testimonis que intervenen al documental «es crea la història, un retrat polièdric» d'una època sorgida de les ganes «d'uns joves que no eren músics, però que es van ajuntar per diversió, per sortir de casa i de la foscor del país», un moviment que va esdevenir «un alè» per a tota una generació de menorquins, conclou Timoner.