És una figura mundial, i ho va demostrar. Senzill i sense estridències de més, elegant i sensible, ple de passió i de virtuosisme, el guitarrista clàssic Pablo Sáinz Villegas oferí dilluns vespre al Claustre del Seminari un recital de 10, un magnífic i màgic final per a una esplèndida 49ena edició del Festival de Música d'Estiu que organitza Joventuts Musicals de Ciutadella, que ara ja és història.
Enmig d'un respectuós i agraït silenci, només trencat de tant en tant pels emotius aplaudiments del públic i pel so de les campanes de les deu del vespre i de la pluja, no molt intensa, que va caure cap a la part final, el concert va ser plantejat com un viatge al voltant de les emocions dels propis espectadors, les que cadascú fos capaç de sentir anant de la mà d'un concentradíssim i delicat Pablo Sáinz Villegas i la seva guitarra espanyola.
Tot açò amb una música majoritàriament romàntica i que forma part del repertori més emblemàtic escrit per a aquest instrument universal, algunes peces, tot i la seva joventut, integrades fins i tot ja dins l'imaginari col·lectiu. Unes peces que, tocant-les de memòria i vivint-les amb els ulls tancats, passades per les seves fines mans i la seva sublim subtilitat, Pablo Sáinz Villegas va servir directes al cor dels espectadors, sabent-ho transmetre per arribar a la part més íntima i tocant literalment la seva ànima. De fet, set de les onze obres que en total va oferir estan integrades al seu darrer disc: «Soul of Spanish Guitar» («Ànima de guitarra espanyola», títol també del concert), un autèntic homenatge a aquest instrument.
Els temes que obriren el concert van ser dues de les «12 Danzas españolas» d'Enric Granados (1867-1916) i que es conten entre les més difoses i conegudes de la sèrie: la núm. 5 anomenada «Andaluza o Playera», amb certes reminiscències del flamenc, i la núm. 10 dita «Danza Melancólica o Triste», amb tons també alegres malgrat tot. El següent bloc va estar dedicat al compositor Francesc Tàrrega (1852.1909), també conegut com el Chopin de la guitarra, amb la mena de serenata que és «Capricho árabe», i amb la qual un es pot quedar hipnotitzat per la suavitat dels ritmes executats pel guitarrista; la curta i melancòlica «Lágrima», entre les més interpretades del compositor nascut a Vila-Real; la preciosa «Adelita» amb aires de mazurka polonesa, tot inspirant-se precisament en Chopin; i la immortal «Recuerdos de la Alhambra», que mereix un punt i apart.
Amb «Recuerdos de la Alhambra», Pablo Sáinz Villegas deixà una de les més impecables interpretacions, amb una vistosa utilització de la tècnica de trémolo, en què entre altres coses cada nota és tocada diverses vegades de forma ràpida i donant l'espectacular sensació que la peça està essent interpretada per dues i no per una guitarra, i amb uns tempos aposta lleugerament desaccelerats evocant els jardins i palaus de l'Alhambra de Granada. Aquests «Recuerdos de la Alhambra» van ser seguits, per sorpresa, amb un petit i estimulant tast del «Concierto de Aranjuez» de Joaquín Rodrigo (1901-1999).
La part final del programa fou per a temes d'Isaac Albéniz (1860-1909), amb la moguda i romàntica «Torre Bermeja» de les seves «12 Piezas características»; la barcarola «Mallorca» amb certs aires de folklore venecià, escrita pel compositor durant un dels seus molts viatges a l'illa major de les Balears; i la sorprenent i virtuosa «Asturias (Leyenda)» de la seva «Suite Española», amb estrofes que integren uns quants esquitxos de flamenc.
I si fins aquí el concert, també amb les seves bones dosis de virtuosisme i elegància, s'havia desenvolupat amb la subtilitat com a referència, amb els bisos, a més a més, es desfermà l'apoteosi. Primer més tímidament amb una de les peces més conegudes dins la guitarra clàssica i que no manca mai al repertori de qualsevol guitarrista des del seu principi, el preciós «Romance anónimo» d'autor desconegut. I després, ja sense mesura, amb una particular i fabulosa versió de la Jota per a guitarra, on Pablo Sáinz Villegas, a manera de divertiment i agafant d'aquí i d'allà, inclou fragments de la «Jota» de Francesc Tàrrega i hi combina altres elements d'aquest estil, també amb efectes increïbles com ara que sonés com si anés acompanyat de timbals. Va ser la traca final del concert i del Festival 2021 i, a la vegada, per al guitarrista nascut a Logronyo, una manera d'homenatjar La Rioja i de compartir una part del que és, amb un estil musical, la Jota, que, sens dubte, també és molt proper a Menorca.