Dimecres, 1 de setembre, s'iniciava el Festival d'orgue dels Socors a la Catedral de Menorca (excepcionalment per a aquesta ocasió). El tret de sortida anava a càrrec de la sevillana Fundación Alquimia i dos dels seus membres, ànima mater de la mateixa: l'organista Abraham Martínez i l'artista gràfica Beatriz Rivas.
Abraham Martínez havia preparat per a l'ocasió una fusió dels sons de l'instrument de la Catedral amb els que sorgien del seu sintetitzador, tot oferint una paleta amplia de recursos sonors, que anaven des del vent a la tempesta, l'aigua que brolla o els ocells que canten. Hi introduïa també aires melòdics del folklore menorquí, com ara les cançons «Roseret» o «Sa núvia d'Algendar» (moments molt polits), o la tonada, degudament «tunejada», del jaleo.
Tot plegat s'esdevenia al llarg d'una improvisació musical que s'estenia per marge d'una hora i quart i que posava de manifest la versatilitat d'un músic dotat de sensibilitat i recursos per establir aquest diàleg generós amb si mateix i amb l'entorn.
El contrapunt visual l'afegia Beatriz Rivas amb les imatges projectades sobre les blanques voltes de marès i les parets de la Catedral, que actuava de privilegiada pantalla. A voltes, el maping dibuixava el contorn del temple; a voltes (majorment en aquesta ocasió), el cabal d'imatges, motius i colors tenyien la pedra històrica del temple per explicar-nos una història plena de simbologies. Des del caos i la creació de l'univers i del món, passant pel naixement de la terra, el mar, la natura, els animals, l'ésser humà; i des d'ell, la rel popular de la nostra petjada, la més estilitzada de l'art clàssic, el vessant invasiu de la nostra espècie i la voràgine de l'home contemporani. Tot això presentat amb un cúmul d'estímuls visuals i coloristes que omplien la retina (i a voltes podien, potser, arribar a saturar-la).
Música i imatge anaven de la mà per endinsar-nos en una experiència que volia ser extrasensorial, tot convidant-nos a viure-la de forma introspectiva i a deixar-nos endur per tot el que els estímuls visuals i sonors volguessin desencadenar dins de nosaltres (així fou presentada la proposta per part dels encarregats de generar-la). L'èxit de l'escomesa només depenia de cadascun dels assistents, que omplien generosament l'aforament del temple.
Una proposta syn-thetica que fonia el so clàssic de l'orgue de tubs amb els sons contemporanis de l'electrònica, tot endinsant-nos en una allau d'imatges que, en tres plans diferents i sobreposats, establien un viatge simbòlic i suggerent.