El passat onze d'agost, Jordi Sans i Joni Witzi Trio traslladaven el públic del Claustre del Museu de Menorca a un club nocturn de Nova York. Per què no al Cotton Club de Harlem? Així fou la proposta Jazz Noir, un recorregut creatiu que explora bandes sonores cèlebres del cinema negre i convergeix amb el jazz dels anys quaranta fins a finals dels anys cinquanta.
Com si es tractés d'un gènere detectivesc, a partir de la seva interpretació des d'una perspectiva contemporània amb un extraordinària llibertat per la improvisació, la incertesa era absoluta. Podia passar qualsevol cosa. Inclús, que cadascú del públic es pogués convertir potencialment en un assassí o una víctima!
Amb una sorprenent entrada esglaonada per part dels músics, un loop espera l'arribada del líder Jordi Sans, enèrgic i amb aire de detectiu privat. Així és com arranca el «Peter Gunn» de Mancini. Amb una vigorosa actuació del saxofonista que va aconseguir suplir tota una secció de metalls de big band a la que Joni Witzi va ajustar amb habilitat el balanç sonor d'un instrument amb excessiu poder com és el cas d'una bateria amb microfonia.
Les pel·lícules de cinema negre representaven un desafiament a la santedat i a la seguretat familiar i de la llar, consolidada per les produccions de Hollywood d'abans de la Segona Guerra Mundial. No obstant això, el jazz encaixarà a la perfecció amb el nou gènere negre, associat al crim i la immoralitat, que es preocupa pels relats d'angoixa i de decadència urbana. I just aquí és quan comença el relat. Quatre músics lluiten per racionar-se l'estàndard «The Third Man» de Karas per exhibir uns solos desafiants que emulen les disputes de les forces aliades vencedores en el mercat negre d'una Viena deteriorada l'any 1947.
Un dels moments més destacats va sorgir amb la revisió de «Why don't you do right?» de McCoy i tot allò que es pot arribar a crear a partir d'una senzilla melodia sobre la típica progressió del blues amb només dotze compassos. Com va poder mostrar la seducció del baix elèctric d'Iñaki Ramos, fosc però, a la vegada sensual, convertint-se en manipuladora femme fatale del relat.
Seguidament, les interpretacions de «Harlem Nocturne» i «Parry Mason» es van convertir en els plats forts de la nit. Foren uns temes que desafiaven el paradigma de les partitures hollywoodenques, derivades de la tradició neoromàntica de la música simfònica del segle XIX, reforçadores dels ideals utòpics i els propòsits positius. D'aquesta manera, el pianista Gonzalo Zapata va proposar un ambient post-tonal, amb l'ús extremat de la dissonància i l'experimentació d'efectes sonors com ara el pizzicato, el glissando i el muted dins l'arpa del piano, que apropava l'autenticitat tenebrosa d'una època depressiva, marcada també pel sexisme i el racisme. Aquesta sonoritat arribava a ser tan sorollosa i desagradable com pot arribar a ser un crim. I com si fos un assassí en sèrie, Joni Witzi acoltellava amb traïdoria la víctima amb scrapes, la fricció violenta d'una baqueta sobre el plat suspès, mentre el còmplice Zapata aterria la situació pels clusters fortíssimos sobre les notes més greus del piano. Tot just després, un altre atreviment macabre, de riure malèvol, que intuïa el «Cant dels ocells» de Pau Casals.
Continuant amb el sentiment tràgic i malaltís de derrota, Zapata a solo va introduir un dolç, però decadent, «Blue Velvet». Un excel·lent pròleg que barrejava elements de piano preparat amb els clarobscurs executats pels arpegiats amb pedal que, amb desmesura, va passar de colp al naixement del tema de Wayne, que no acaba de néixer fins l'aparició de la resta de músics. Una entrada tardana dels intèrprets que fa recordar que els cabarets eren un espai segregat, i d'abús de poder, on fins a finals dels anys quaranta, a les persones de color no se'ls deixava entrar, a no ser que fessin de servents, i els músics, evidentment, formaven part d'aquest estament social. O potser, els nostres músics estaven tenint problemes amb la Llei seca, que prohibia la circulació i el consum de begudes alcohòliques.
Per acabar el programa, dues peces amb veu pròpia on el quartet va reivindicar la seva llibertat creativa. Per una banda, el tema principal de «James Bond» va passar del conegut riff, interpretat amb solvència per Ramos, a un monumental solo de Joni Witzi amb reminiscències del primitivisme musical. Un moment màgic que era acompanyat pels altres músics ara amb petita percussió, com són la campana, les claves i el sonall, fins que es reprengué el tema de la famosa seqüència del canó del revòlver. Per altra banda, Jordi Sans va invocar tots els temes de la nit en un solo colossal dintre de la música de «A Time Goes By» del film Casablanca. Potser mostrava penediment de tots els crims que duia a l'esquena, durant les quasi dues hores de música.
No sé si finalment, ens quedarà París, tal com va dir Humphrey Bogart a Ingrid Bergman, però potser, qui sap si amb el gest de complicitat que va proposar Zapata en l'últim compàs de la nit anunciant el tema de «La marxa imperial» de La guerra de les galàxies, ens va revelar el seu proper projecte!
Definitivament, la música és capaç de descriure qualsevol situació i expressar els estats d'ànim més inenarrables. Després de sis setmanes intenses, Joventuts Musicals de Maó pot sentir-se orgullosa de la qualitat i varietat de la seva iniciativa. Comença el compte enrere del 50è Festival de Música de Maó.