Arribava la que era la darrera aturada del 50è Festival de Música d'Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella. Per segon cop en aquesta edició, el concert tenia lloc a l'interior de l'església del Socors. Un espai, ple a vessar, que meravella a visitants i a la pròpia gent local que hi acudeix assíduament. L'expectació en torn a la proposta que es presentava era alta donada la talla dels músics, crec que tothom pensava que seria un concert d'aquells que se't queden gravats a la memòria per les emocions sentides...i així va succeir. No és que fos un recital on els intèrprets, el gran pianista maonès Marco Mezquida i el de la Vall d'Uixó, Juan de la Rubia, ens meravellessin, sinó que la percepció per qui ho presencià, anà més enllà. Foren més de noranta minuts sense interrupció que traspuaren la música més clàssica, la sacsejaren i li posaren el seu toc personal donada la seva capacitat amb la improvisació musical.
Sota la premissa de la variada música per a tecla del geni d'Eisenach, J.S. Bach, Marco i Juan conformaren tota una constel·lació de timbres, colors i ritmes, passada pel filtre de la seva exquisida musicalitat, enllaçant moments des de l'íntima solemnitat interpretant la més pura música de l'alemany a l'exuberància del frenesí improvisador. La música de Bach, pare creador de tantes estructures musicals i referent per a les generacions posteriors de compositors recordats com a genis, fou per tant, el sustent, el punt de repòs en que la voràgine d'emocions per part dels dos pianistes descansava per tornar a prendre el vol. El mateix vol que l'ocell passatger de dins l'església semblava emprendre, anant i tornant, com si no volgués perdre's aquell viatge, essent-ne quasi bé una part coreogràfica del recital.
Així doncs, Marco i Juan ens proposaren un joc d'anada i tornada, però sobretot d'avenç (forward) des de la interpretació d'alguns nombres del «Clave ben temperat», les «Variacions Goldberg», el «Concert de Brandemburgo núm. 3 en sol menor» o alguns dels «Preludis» més destacats, per arribar a despullar aquesta música utilitzant els seus elements rítmics, melòdics i harmònics per improvisar -i crear- sobre aquestes estructures, però sempre des del coneixement profund del que es volia referenciar, de la música de Bach.
Conjugant els dos pianos, l'orgue sol o l'ensemblatge entre ambdós instruments, els dos intèrprets mostraren la seva capacitat tècnica i visió de les obres, cada un des d'una perspectiva diferent, la més jazzística de Mezquida i la més escolàstica de De la Rubia, oferint-nos un diàleg mente s'anaven passant la veu cantant i s'intercanviaven els instruments.
Els dos músics transpiraren emoció, en un estat quasi levitatiu durant la interpretació, sabent transmetre al públic la seva idea o concepte del que estaven sentint ells mateixos en aquell precís moment. I tot com si d'un continu coral de Bach semblàs. Una pregunta i resposta contínues que passà per diferents estats: graciós, juganer, jazzístic, clàssic, serè, meditatiu…
Entremig, formaren part del repertori una «Fuga per a dos pianos» del propi Juan de la Rubia i una «Pasacaglia» del mateix Mezquida, peces que beuen de la manera de fer del geni alemany, en un intent d'anar més enllà de les costures de la seva obra, de treure-la del museu per actualitzar-la o, simplement, passar-s'ho bé imaginant sobre la seva música. Després de més d'hora i mitja d'exploració i invenció Marco i Juan, Juan i Marco, despertarien per rebre els calurosos aplaudiments del públic. Dos genis.
Ens enrrecordarem de la clausura d'aquest 50è Festival de Música d'Estiu que acaba de la millor manera possible, deixant el llistó ben alt pel que esdevindrà l'estiu que ve. Si és per presenciar una evasió col·lectiva mitjançant l'art, potser és massa haver d'esperar un any. Disfrutem de les propostes locals i de les ocasions com la que se'ns va presentar. Enhorabona.