Divendres passat, a Líthica, pujava a escena «La veu humana», monòleg teatral de Jean Cocteau, estrenat el 1930. 28 anys després, Francis Poulenc la convertia en una òpera que s'estrenava el 1959 sota direcció escènica del propi Cocteau.
Un text magnífic, arravatador, que t'agafa el cor i l'ànima tota i te la capgira, tot demanant-te què faries tu en una situació anihiladora com la que pateix la protagonista del drama. I és que el que és universal no té edat, ni frontera, ni idioma, ni cultura que se li resisteixi. I el patiment de la Julia és tan immens, tan de veritat, que l'espectador s'arriba a sentir com un veritable voyeur (a voltes incòmode per la dimensió de la tragèdia) observant i escoltant per un forat la desolació de l'ànima humana. No de bades és el text del dramaturg i poeta francès que més ha transcendit el temps i les èpoques.
Un text que l'autor va escriure per a la seva venerada amiga íntima Edith Piaf, la qual mai no es va atrevir a enfrontar-se a una obra de les dimensions de «La veu humana».
Amb tot aquest bagatge, Sita Muñoz i Joan Taltavull, actriu i director, enfrontaven el repte de donar veu i carn al drama de l'abandonament en plena entrega amorosa de l'altre. I ho feien sense subterfugis, amb un escenari buit, únicament vestit amb un telèfon a terra i un llarg cable telefònic com a únic recurs escenogràfic, que adquiria una dimensió metafòrica quan oprimia i estrangulava la protagonista en la seva caiguda al buit de la degradació. Veritablement dur per a una actriu sola la manca de recursos escenogràfics on referenciar-se…
Però Sita Muñoz construïa un personatge que s'autoabastia en el drama, que creixia a mesura que avançava la seva desesperació, tot fent creïble que a l'altra banda del fil telefònic el seu examant responia a les seves mentides i súpliques. Perquè és cert que es tracta d'un monòleg però en realitat no és cert que es tracta d'un monòleg. A l'altra banda del telèfon hi ha un personatge (referencial) que va fent caure la protagonista al pou de la ignomínia. I això també ho hem de veure. I es veu, es sent la crueltat i la misericòrdia (tan properes sempre) del desamor de l'altre. Les pauses, els silencis, les expressions facials i corporals, la devastació del personatge escènic et fa visible la presència del que no veus. Sita Muñoz fa un treball d'immersió realment sorprenent i corprenedor, dolorós, plenament creïble! Si potser a l'inici et demanes perquè l'idioma triat és el castellà, i enyores escoltar-lo en la llengua pròpia de l'actriu, a mesura que avança la situació dramàtica t'oblides de l'idioma perquè la força de la interpretació t'arrossega. Només la llum configura l'espai i tradueix la buidor de la protagonista; un joc lumínic que l'escenari de Líthica (per raons evidents d'infraestructura) no va permetre apreciar en tota la seva dimensió.
Un gran repte superat amb escreix el que la companyia Tal i Tal ens ofereix i el que Sita Muñoz assoleix amb un personatge orgànic i viscut i una interpretació contundent. Brava!