Jordi Coca (Barcelona, 1947) és doctor en Arts Escèniques, exdirector de l'Institut del Teatre de Barcelona i ha dirigit nombroses obres teatrals. Entre la seva bibliografia destaca una llarga relació d'assajos i una vintena de novel·les. Traduït al castellà, francès, anglès i italià, ha rebut nombrosos premis literaris.
L'erudició de Jordi Coca –i Villalonga, per l'arrel menorquina– no ens deixa de sorprendre i embadalir. Després de publicar un monumental «El teatre de Shakespeare en el seu context» (Edicions de 1984 i Institut del Teatre, gener 2022), de 860 pàgines, transita sense solució de continuïtat de l'assaig a la narrativa amb la seva novel·la de caire més íntim «El darrer dia» (Edicions 62, setembre 2022), a tocar de les 200 pàgines ben denses en el relat.
Si l'eix central de l'assaig referit girava entorn a l'universal William Shakespeare, en el nou lliurament bibliogràfic és un modest gatet, el Núvol, adoptat una mica ingènuament: «Nosaltres, la Gemma i jo, ens vam enamorar d'un moixet que era arraulit a un racó».
Sense que ni s'ho haguessin plantejat l'animal de companyia anirà centrant i condicionant, molt més del que podien imaginar, la trajectòria vital de la parella en la seva transhumància entre el pis de Barcelona i la rectoria habilitada com a segona residència del fictici poblet empordanès de Tirós, on el rescaten de la vida nòmada i gregària dels altres felins de carrer.
I tanmateix, el relat és dosificadament amanit amb moments onírics –poc explorats fins ara per l'autor– i referències literàries i dramatúrgiques que no destorben la narració, més tost l'enriqueixen i ens donen les claus per entendre millor el sentit profund de la inesperada tendresa que el Núvol –nom que no és del tot fictici– els desperta amb la seva propera i constant presència, fins al punt de viure en la il·lusió que hi estableixen una comunicació interactiva amb l'inquiet felí, que es parlen.
És una història quotidiana d'alegries i tendresa, però, passant els anys, també d'un patiment insospitat a l'hora del fatal desenllaç que fa descobrir als protagonistes fins a quin punt eren estrets els seus lligams: «Què m'havia donat, a mi, aquell gat? No sabia què respondre, però segurament hauria d'admetre que amb el Núvol havia descobert una nova manera de sentir les emocions». Emocions que Coca transfereix sense filtres al lector.
De l'alta sensibilitat i versatilitat de Jordi Coca en podem esperar força més sorpreses, qui sap si alguna amb nova influència de «ses nostres Illes», com les abocades a bastament en narracions anteriors, però no fem possibles espòilers encara en mans de la seva creativitat desbordant.