Núria Ricart: «On hi ha monuments incòmodes s'ha de reconstruir l'espai públic»

Núria Ricart Ulldemolins (Cerdanyola del Vallès, 1975) és professora agregada de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, doctora en Espai Públic i Regeneració Urbana (2009) i investigadora principal d'Art públic i memòria. Ricart  col·labora amb l'Observatori Europeu de Memòries (Eurom - Fundació Solidaritat UB) en projectes expositius i sobre espais de memòria. Aquest divendres, a les 18 hores, ofereix a Can Saura, Ciutadella, una conferència sobre «Arts i llenguatges de memòria. Alguns casos centrats en la monumentalitat».

Com es lliguen les arts i els llenguatges de la memòria?

—Als espais públics es poden treballar aspectes de memòria des del punt de vista del disseny urbà, de la funcionalitat d'aquest espai públic, del concepte o idea de l'espai urbà com a lloc d'intercanvi de debats de la ciutadania. El centre d'interès per mi sempre està en aquest concepte ampli, complicat i complex de què és l'espai públic i com construïm entre tots un espai públic dinàmic, obert i transversal que permeti el debat ciutadà en democràcia. Llavors, això passa per una part més d'esfera pública, un debat ciutadà en aquest context de ciutadania activa, però també passa per com dissenyem, com construïm aquest suport que expliqui coses i que permeti que la ciutadania s'impliqui en la construcció d'aquest espai.

Com s'han de dissenyar aquests espais?

—L'art públic genera una sèrie de llenguatges sobretot al segle XX que són molt interessants, que permeten que hi hagi una transferència de coneixement, una interlocució, una interpel·lació i permeten també que hi hagi una part de participació de la ciutadania a través d'aquests llenguatges molt diversos, des del monument decimonònic que tots coneixem fins al monument més conceptual de finals del segle XX, tots aquests llenguatges de l'art han anat dialogant amb la ciutadania, obrint espais de debat.

Quins casos en concret?

—Plantejaré alguns projectes que hem desenvolupat des de l'Observatori Europeu de Memòria amb qui treballo, una mica implicant aquests tipus de debats, però aterren en projectes concrets. Un és la presó de dones de les Corts de Barcelona, que va ser una presó provincial, on hem intentat construir des de fa deu anys un procés ciutadà que reivindica la construcció d'un monument dedicat a les dones que van patir empresonament durant el franquisme a les Corts, que va estar activa durant tota la postguerra, va tancar l'any 1955 i que va desaparèixer del seu emplaçament i que va desaparèixer la seva memòria, açò és interessant, fins a l'any 2006-2007 no es comença a fer un procés real de recuperació d'aquesta memòria. I nosaltres comencem a treballar els anys 2010, 2011, 2012 per portar aquest debat de la recuperació de la memòria a l'espai urbà, com construïm espai urbà, com el dissenyem, com participem tots d'un procés que reivindiqui la construcció d'un monument, entès com un espai, un suport per a la ciutadania.

Què s'ha de fer amb aquests monuments?

—Vull parlar de la iconoclàstia que estem tots ficats, aquesta idea que fem amb els monuments incòmodes, per un costat hi ha aquesta idea de construir espais de memòria i recuperar la memòria, sobretot les memòries antifeixistes, antifranquistes, però per l'altra hi ha un altre tema a l'espai públic que ens toca a tots i estem tot molt imbuïts en aquest tema, què fem amb el patrimoni incòmode, el vull tractar a través d'un altre projecte que hem fet també amb l'Observatori, amb relació al projecte de Tortosa, on encara hi ha un monument franquista molt, molt potent, el més potent de tota Espanya, que és el monument «A los héroes caídos en la batalla del Ebro» construït el 1964 i encara està enmig del riu i marca tot el paisatge de la ciutat de Tortosa. Aquí plantejàvem com anar més enllà de la iconoclàstia més dura de la demolició absoluta, aquest és un tema interessant des de les institucions s'ha generat aquest tipus d'espais asèptics on es derriba o s'elimina el monument molest, evidentment, i allà no ha passat res. Això a nosaltres ens ha generat una espècie de neguit, bé utilitzem aquest procés de resignificació, de reconstrucció d'aquest espai públic perquè hi ha un element incòmode, però construïm significat, no el deixem amb quatre arbres i quatre bancs i no ha passat res.

Seria el cas de l'obelisc de l'Esplanada de Maó?

—Sí, seria l'element que pot il·lustrar aquest tema, què fem amb aquest objecte que evidentment no ens representa i que volem modificar completament, però des del nostre punt de vista la iconoclàstia més asèptica no és una solució, hauríem de passar per un procés de construcció d'espai públic i de desconstrucció completa del monument.

¿S'ha de demolir aquest monument?

—A veure, els projectes poden ser múltiples, el que creiem que no pot ser és com si aquí no hagués passat res mai. Per exemple, el monument de Tortosa el que fem és desconstruir-lo totalment i construir un pont. Per què? Perquè justament en aquell indret des dels romans era el lloc de pas, de creuament del riu, i el pont històric de Tortosa estava just en aquell indret, llavors el nostre projecte passa per construir un pont de memòries, de pedagogia, de significat, de construcció d'història, de memòria, de transmissió de noves generacions. I d'explicar què va ser el nacionalcatolicisme, val la pena explicar-lo, fer un esborrat total no explica res, senzillament borra i res més.

En els espais de memòria, a Menorca, també poden entrar episodis de la Guerra Civil com els assassinats de militars i capellans a la fortalesa de la Mola i del vaixell-presó «Atlante» a mans dels republicans, no?

—Sí, és un tema delicat, s'haurà d'anar parlant i afrontant, és clar.