Sant Antoni ens portava de nou el que ja podem considerar tradicional concert de la Diada amb l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears. El Teatre Principal vestia de gala, com en les grans ocasions, ja que s'hi congregava a l'escenari l'OSIB en ple i un dels nostres músics més internacionals i aclamats actualment, en Marco Mezquida. L'acompanyaven el baterista David Xirgu i el contrabaixista Marko Lohikari.
Després d'una presentació del programa a càrrec de Pablo Mielgo, el director titular de l'orquestra, amb minut de silenci en memòria de Ramon Coll i amb la pertinent declaració d'estimació mútua que l'OSIB i el nostre Teatre mantenen, s'iniciava el concert amb la fastuosa i emblemàtica obra de Maurice Ravel, «Bolero». S'ha de dir que la nit no podia començar millor, ja que l'orquestra ens va oferir una interpretació precisa, matisada, pletòrica en el crescendo, amb magnífiques intervencions de tots els instruments solistes i amb un impecable i ajustadíssim tempo. El públic va aplaudir llargament l'obra de Ravel i la interpretació de l'OSIB. Llàstima que fos l'única obra que l'orquestra ens regalava amb tot el seu cabal sobre l'escenari. Molts ens vàrem quedar amb ganes de més.
A continuació, entrava Marco amb el seu tercet a l'escenari i prenien el relleu a l'orquestra, tot oferint una peça del seu darrer disc, Letter to Milos; una deconstrucció de «Sa balada d'en Lucas»; una de les peces incloses dins el seu treball Ravel's dream, «Le tombeau de cooperin»; i dues cançons més, «Felini» i «Joia», aquesta darrera dedicada expressament a Àngela Vallés, la gerent que ha estat durant els darrers 7 anys al capdavant del coliseu maonès i que tancava aquella nit una etapa plena d'encerts i bon tarannà (et trobarem a faltar, estimada). El tercet va treballar a molt alt nivell i, un cop més, va quedar clar que Mezquida es troba en un moment brillant de la seva carrera. Quan penses que el músic lluïsser ja no et pot sorprendre amb tota la música, registres, climes, atmòsferes i focs artificials que sap extreure d'un piano, llavors va i et sorprèn una altra vegada amb el vertigen de les seves mans sobre el teclat.
Però el plat fort de la nit arribava per cloure el concert amb la gran obra de George Gershwin, «Rhapsody in blue», una composició per a banda de jazz i piano solista que es servia aquesta vegada amb un diàleg que alternava l'orquestra i el tercet jazzístic, i el piano com a nexe d'unió d'ambdues formacions. Ambdues parts, l'orquestra i el tercet, van fer un treball magnífic, ple de ductilitat i de blues, estil que és a l'essència mateixa de l'obra del gran Gershwin. Impressionants les transicions conduïdes al piano per Marco Mezquida, amb mestria i amb naturalitat, sense tensar en cap moment el pas del tercet a la gran orquestra. Va ser un veritable plaer veure evolucionar la partitura amb la flexibilitat, llibertat i rigor que tots els músics presents a l'escenari, sota la batuta de Mielgo, van saber conferir-li a la interpretació. Bravi tutti!
I també hi va haver temps per als bisos, que van combinar el sabor local amb l'universal: un «L'amo de son carabassa» cosit amb una sonata de Beethoven; o les notes del Jaleo com a preludi del «With a little help from my friends», dels Beatles.
Va ser, certament, una nit farcida d'excel.lent música, amb l'estela del jazz com a fil conductor i amb el piano de Marco Mezquida que va regnar a l'escenari com un vigorós monarca del jazz.
Ajustadíssima i molt equilibrada la sonorització de l'orquestra i el tercet, element cabdal per entaular un diàleg en igualtat de condicions que feia brillar cadascú quan corresponia. Molt encertat!
Quina sort que la vida, l'art i també les institucions, ens regalin nits com la passada. Salut i música, amics!