La catalana Gemma Ventura Farré (el Vendrell, 1990) ha aconseguit amb la seva primera novel·la, «La llei de l'hivern», el prestigiós Premi Josep Pla 2023. Aquesta mestra de primària especialitzada en música, des de 2015 treballa a la revista digital «Catorze», en què escriu textos reflexius i manté converses profundes amb persones que van des d'escriptors i psicòlegs fins a pastors i músics. Avui, a les 19.30 hores, Ventura presentarà la seva novel·la a la llibreria vaDllibres, de Ciutadella, en una tertúlia literària que comptarà amb la participació del poeta Ponç Pons i la llibretera i comunicadora Dolors Boatella.
Primera novel·la i primer guardó, tot un Premi Josep Pla, com es sent?
—Estic molt contenta, sobretot perquè em permet fer una ruta per tot arreu per presentar el llibre i avui [per ahir] acabo d'arribar a Menorca. Estic a Ciutadella que no havia visitat mai, és el primer cop que venc a Menorca. M'han sorprès molt les cases baixes, la cosa verge que té l'Illa, veig que hi ha un respecte per al paisatge, hi ha molt de verd.
Què és «La llei de l'hivern»?
—Es tracta d'una noia que vetlla el seu avi, que és la persona que més s'ha estimat a la vida, que la va criar quan era petita i que li va ensenyar la vida d'una altra manera, d'una manera molt més ampla. És un homenatge a aquelles persones que t'ensenyen que la vida és més ample del que sembla, també t'ensenyen altres camins, sembla que hem de viure d'una manera gairebé com si fossim un manual d'instruccions. Aquest avi és com aquestes persones que t'ensenyen a viure d'una altra manera, més rica segurament. I mentre l'està vetllant, es va fent preguntes sobre el sentit de la vida, li pos en veu seva totes les preguntes que jo m'he fet davant una cosa tan grossa com és l'últim adéu.
Està present la idea de la mort.
—Però no en el sentit d'una cosa definitiva, del que s'acaba. Per exemple, hi ha un moment que diu que «no pot ser que una persona càpiga dins un cos», perquè és més que allò físic. A dintre nostre estem fets d'allò que els altres ens donen i, per tant, si algú se'n va allò seu que t'ha donat és allà dintre, no? Aquella cosa definitiva no me la crec res perquè mai l'he viscut així, si no crec que hi ha més, hi ha un invisible, molt més ric i que fa que les essències ens acompanyin. És donar més importància al que no es veu, perquè vivim en un món en què tot el que compta és el que toques, allò físic, allò que compres, la persona que tens al costat, jo pos el valor a allò que no es veu, que hi és i que ens fa.
És una novel·la autobiogràfica?
—No, no, la novel·la és una ficció, no és la meva vida ni molt menys. Però sí que és veritat que al final quan escrius ho fas del què has viscut, el que t'ha impactat, el que t'has imaginat. Jo m'imagino moltes coses que no m'han passat mai, en la imaginació també hi ha molta veritat. Sembla que perquè sigui imaginat no sigui tan vàlid com una cosa viscuda, sempre parteixes dels teus ulls, el que imagines et defineix a tu mateix.
Què li va fer inspirar aquesta novel·la?
—Escriure un llibre és el que més jo volia fer en la vida, el que més respecta em feia i alhora gairebé que jo m'ho anava negant, del respecte que em feia i finalment ho vaig fer.
Quan la va escriure?
—L'estiu passat vaig anar sola a Escòcia, cada estiu solc viatjar sola perquè em va molt bé, et situa i et fa treure moltes bestieses de sobre i jugues amb la idea de poder ser un altre, aleshores des de fora valores més el que tens i tornes. Com deia, a Escòcia vaig poder acabar aquest llibre que per mi era un repte, sempre ho havia volgut fer i pensava que no pots estar tota la vida ajornant allò que més vols, i molt contenta. Per a mi al final el premi és haver-lo fet i que estigui publicat.
També parla d'un poble, de la seva gent.
—D'alguna manera és un poble on poso el que són les malalties d'avui, és un poble del que costa molt escapar-se. Hi ha un personatge que crida «no tenc temps, no tenc temps» i robant els rellotges dels altres, és una mica la idea de la vida d'avui, de «ho faré demà» i mai ho acabes fent. O un altre que s'ha emmanillat les mans i va dient als altres «on és la clau?», la idea de culpar els altres del que tu no fas. Vaig fent una mena de repàs de com veig el món d'avui.
És un poble també fictici?
—És un poble que no té nom, és inventat, sí que és veritat que el paisatge pot semblar que sigui escocès, de fet vaig escriure el llibre allà, la muntanya, els arbres, on la natura té un paper molt important. Ara que estic a Menorca el primer que m'he fixat són els arbres, amb els pins... És molt bonic, per mi els arbres són escultures i a la natura hi ha una saviesa que l'obviem, la ignorem, és com una mena d'aparador, desconnectat de nosaltres, quan és al revés, per mi la mestra és la natura.
Hi ha presència de les converses de la revista al llibre?
—Segur que sí, he conversat amb psicòlegs, psiquiatres, escriptors, músics, però també amb pastors, l'entrevista amb un d'ells que viu al mig del bosc amb les cabres, em va impactar molt, entre altres coses em va dir que «si aprenguéssim a ser pobres, seríem molt més lliures». Escoltant aprens molt, cada persona té un món, unes pors, unes il·lusions, unes esperances. Estem en una societat que tot és conèixer un mateix, però trobo que és més interessant conèixer els altres, si no acabam sempre en una cosa narcisista absoluta, que ens oblidem que també existeixen els altres.
Quin paper tenen la memòria i la imaginació en la teva primera novel·la?
—Un paper molt important perquè la memòria està feta d'imaginació i la imaginació està feta de memòria, no són dues coses separades. Cada vegada que recordes una cosa hi ha una part d'inventiva, la memòria és com una mena de fàbrica d'imaginació, res del que recordes serà com va ser en el seu moment. A mi m'interessa molt i m'encurioseix el mecanisme de la memòria. Tu tens un segon que dintre s'estira durant anys i després tens un any sencer que no recordes res. I la imaginació ens permet apartar-nos d'aquesta mena de normes de com has de viure, que has de fer, el que ens fan tan iguals.