El dibuix d'un sonador, recollit pel pedagog i escriptor Joan Benejam, il·lustra la portada de «L'art de les porgueres», el darrer «Quadern de Folklore» del qual és autor Antoni Pons Marquès. «L'art de les porgueres» serà presentat el pròxim dia 24 de març, a les 19.30 hores, a la Biblioteca d'Alaior. Hi intervindrà el seu autor, Antoni Pons, i el músic Antoni Pons Morlà. La presentació acabarà amb un glosat.
«L'art de les porgueres» és el volum nombre 138 que edita el Col·lectiu Folklòric de Ciutadella, en què l'experimentat sonador Antoni Pons resumeix la recerca feta entre 1973 i 2000 a partir dels testimonis de persones relacionades amb el món de la glosa.
I què són les porgueres? És el nom de la peça musical que interpreta una persona amb la guiterra, que acompanya els glosadors i que és coneguda com a sonador. Tradicionalment, sempre era un home, com també ho eren els glosadors que cantaven en públic, tot i que durant els darrers anys també s'hi ha afegit la dona en la funció de glosadora i sonadora.
Rafel Coll segueix atentament el glosador Toni ‘Pandengo'
Antoni Pons assenyala que l'inici correspon al sonador que pot fer des d'uns simples acords musicals a un motiu més complet, per facilitar que els glosadors agafin correctament el to. «Acabades aquestes notes d'orientació a la tonada, el glosador que s'ha decidit a començar a versificar pren la paraula. A més, el sonador també pot improvisar durant el glosat, com poden ser els ornaments que interpreta, coneguts amb el nom de ‘reganyols' i ‘ramellets'», afirma Pons.
L'autor de «L'art de les porgueres», assegura que el sonador està supeditat a la forma de cantar del glosador, tant en la tonada com la quantitat de mots o versos que farà en una glosa. «Les melodies, tant de la part cantada com la instrumental, es resolen generalment en escala descendent cap a la tònica i per graus conjunts, com passa en moltes cançons populars, en especial les d'origen català», afirma.
Eva Cardona amb un grup de glosadores, a la seva dreta la també sonadora Annabel Villalonga
Empelts
Pons també assenyala que en la seva recerca es va trobar amb motius que considerava aliens al glosat, com fragments de pasdobles, del flamenc i de tangos, entre altres, encara que s'havien incorporat i assumit com a populars. «Hi ha un fragment que encara podem sentir en algun glosat que pertany al tango «Bésame en la boca» i que va introduir el sonador maonès Baltasar Ortega Pons (1867-1941). Altres empelts, amb poca fortuna, han anat desapareixent a mesura que ho feia el sonador que ho havia introduït», apunta.
Finalment, Pons també menciona una altra forma d'improvisació anomenada la xacra: «És el joc partit, en què cada glosador fa dos dels mots que han de completar una glosa, servia de divertiment, rompent el caire més seriós del tema de les gloses», subratlla.