El prestigiós director teatral Mario Gas (Uruguay, 1947) ha agafat un text de l'escriptor Alejandro Palomas per dur l'actriu Nuria Espert al que pot ser un dels seus darrers viatges sobre els escenaris. Un viatge a una Ítaca ben menorquina, l'Illa de l'Aire, on tots dos, autor i director, han aterrat per tal de convertir l'illot protegit davant la costa sud-est de Menorca en un espai de purificació.
L'obra, que des de dissabte es representa al Romea de Barcelona, s'oferirà als teatres de l'Illa a partir del darrer trimestre de l'any. Mario Gas, que tot just fa tres mesos va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en Belles Arts, espera girar «La Isla del Aire» durant gairebé tot un any.
Com arribà a «La Isla del Aire»?
—Va ser a través del Grup Focus. Em plantejà que dirigís un espectacle interpretat per Núria Espert i, entre tots els textos que vam estar mirant, ens vam decantar per aquest. Llavors va ser reunir a Vicky Peña, Miranda Gas, Candela Serrat i Teresa Vallicrosa i començar a assajar. Així de fàcil.
Qui va convèncer Núria Espert, que no actuava des del 2020?
—Focus. Va tenir la iniciativa de fer alguna cosa amb ella, i no em resultà gens estrany. Amb la Núria ens coneixem molt, hem treballat molt plegats. L'he dirigida 4 o 5 cops, he treballat com actor a la seva companyia i li tenc una gran admiració.
Vostè ha descrit l'obra com un «poema simfònic, entre el dolor i l'esperança». Per què?
—Alejandro Palomas és un autor que escriu des de l'entranya. Aquesta és la primera part de la seva trilogia, que es diu «El tiempo que nos une». Narra un conflicte molt fort entre cinc dones, escrit des del dolor, però que a la vegada busca una epifania que les dugui a un raig de llum. És un itinerari de les cinc dones forçat per aquesta àvia de 90 anys a la que dona vida Núria Espert. Una dona autoritària i boja, però que insta les seves nenes a què surtin de si mateixes i cerquin un futur.
Li ha fet falta viatjar a l'Illa de l'Aire per inspirar-s'hi?
—No, perquè de fet la conec, com també conec Menorca, des de fa molts anys. «La Isla del Aire» és com el retorn a Itaca, el lloc màgic que l'àvia diu que ha somiat, l'illot mític on duu les seves filles i netes perquè l'aire net les purifiqui. I això és el que metafòricament succeeix. Elles parlen dels seus problemes i neix la llum.
És una obra apta per representar-se a qualsevol teatre mitjà com els de Menorca?
—Per descomptat. De fet, esper que anem a Menorca, tant a Maó com a Ciutadella, i que també viatgem als principals teatres de la resta d'illes.
Fins quan seran a Barcelona?
—Portam amb el teatre Romea ple des de dissabte 25 de març, quan es va estrenar, i ens hi estarem fins al 14 de maig, Girarem fins a finals de juny, aturarem a l'estiu i reprendrem el setembre, durant tres mesos, per girar per Espanya. El desembre i meitat de gener serem a Madrid i, en acabar, seguirem la gira fins al maig. Hi ha molta demanda. La Núria Espert és la Núria Espert.
Les dades diuen, de fet, que l'assistència als teatres s'ha recuperat prou bé des de la pandèmia.
—I és ben cert. A Barcelona, després d'uns inicis no gaire prometedors, aquesta temporada ha començat molt bé.
La pandèmia ha canviat la manera de fer teatre?
—No. De fet, som dels que pensa que la pandèmia ha canviat moltes menys coses de les que hauria. En massa aspectes continuam igual. S'ha recuperat la normalitat sense que haguem après prou de les conseqüències que ens hi ha portat. No som gaire optimista.