Dimecres 12 de juliol, un altre dia de xafogor a Menorca. Per sort, també un altre dia de música en majúscules.
De la mateixa manera que en el concert inaugural, un grup de cambra ens atrau cap a l'escenari. La música ja no vol ser missatge universal com en la novena, sinó connexió directa a la nostra sensibilitat més amagada. Després del banquet beethovenià, multitudinari i catàrtic, el tercer concert del 50è Festival de Música de Maó ens torna a proposar una vetllada intimista. Taula per a dos, per favor.
Avui l'instrument protagonista és el contrabaix del mallorquí Xisco Aguiló, acompanyat per la pianista menorquina Isabel Fèlix. El programa de mà explica que la trajectòria del grup comença el 2017, però des dels primers compassos es fa evident que la formació del duet és simplement el resultat natural d'una llarga i còmplice relació artística. La màgia de la música de cambra esdevé en naturalitat quan Aguiló i Fèlix pugen a l'escenari del claustre del Museu de Menorca.
A banda d'interpretar música original, un dels objectius de l'agrupació és explorar nous repertoris. Fruit d'aquesta recerca n'és el CD de 2018 L'âme évaporée, una selecció de mélodies originals per a veu i piano, i que els nostres protagonistes han sabut arranjar amb imaginació i eficàcia per al membre més greu de la família de les cordes.
Aquest treball discogràfic fou la base de la primera part del concert del dimecres. Una proposta que, tractant-se d'un contrabaix, en principi sorprèn. Encara que molt reconegut en altres estils com el jazz, la tradició clàssica sempre l'ha empès als marges. Un instrument valuós en l'acompanyament i el fonament sonor de l'orquestra, però no mereixedor d'un paper protagonista i molt menys si aquest paper està pensat per a un instrument «que canti». Aguiló necessità pocs minuts per acabar amb aquests prejudicis. Des de les profunditats de la caixa de ressonància del seu instrument emergeix una veu personal i delicada que, amb el suport d'una pianista empàtica i subtil, parla amb una veu pròpia, suau i melancòlica per moments, lírica sempre.
Curiosament les primeres melodies que sentírem van ser obres de compositors molt vinculats amb França però nascuts a altres indrets del món. El polac Joseph Szulc (1875 - 1956) i el veneçolà Reynaldo Hahn (1874 - 1947) són autors d'algunes de les melodies més populars, com la sinuosa «Clair de lune» de Szulc, i l'homenatge de Hahn a Bach «À Chloris», que gràcies a la interpretació oferida va ser el punt àlgid de la nit pel que fa a bellesa musical pura.
Després d'aquesta introducció va ser el torn de, ara sí, dos compositors francesos, i no dos qualsevol: Gabriel Fauré (1845 - 1924) i Claude Debussy (1862 - 1918). Amb peces com «Les berceux» («Els bressols») o «L'âme évaporée et souffrante» (»L'ànima s'evapora i pateix»), aquest és el bloc de més complexitat musical, resolta de forma intel·ligent pels intèrprets.
Després el torn d'Ernest Chausson (1855 - 1899) que, amb treballs com «Hébé» (Nadó) o «Le charme» (Encant), va fer de la tendresa música en el seu opus 2. I per acabar aquesta primera part de l'audició dues melodies d'Henri Duparc (1848 - 1933), «Soupir» i «L'invitation au voyage», vehicles perfectes per deixar volar la imaginació.
La segona part del programa, dedicada al repertori original, fou també una declaració d'intencions, una oportunitat per acabar amb algunes dèries. Si l'escriptor i guionista alemany Patrick Süskind (1947) va arribar a dir «tocar el contrabaix és una pura qüestió de força, amb la música no té, en realitat, res a veure», Aguiló i Fèlix el desmenteixen rotundamente amb una interpretació d'una qualitat comunicativa i tècnica excel·lents.
De la «Sonata en mi menor» de l'hongarès Vilmos Montag (1908 - 1991) sobre tot ens agradaria destacar l'energia alliberada en el final del primer moviment, que contrasta deliciosament amb el fraseig ric i senzill del segon.
I per acabar el concert, un tour de force amb dues peces del contrabaixista, compositor i director italià Giovanni Bottesini (1821 - 1889). Bottesini va ser un virtuós conegut en la seva època com «el Paganini del contrabaix», va popularitzar la interpretació amb afinació solista (un to més alta que l'emprada en la música simfònica), i va escriure algunes de les millores pàgines per al contrabaix. Tant en l'«Elegia número 1» com en la «Tarantella» Aguiló desferma un virtuosisme brillant i segur sempre al servei de l'expressió i enteniment de la partitura, mai buit i efectista. I què més dir de Fèlix, serena en l'acompanyament i molt precisa sempre en els passatges més exigents.
Els dos músics ens deixaren un darrer regal fora de programa, la «Méditation» de l'òpera «Thaïs» de Jules Massenet (1842 - 1912), amb un inspirat contrabaixista cantant una preciosa melodia pensada per al violí. Un millor resum de la nit impossible.
Deixàrem el claustre amb l'emoció d'allò viscut i la il·lusió del futur pròxim: David Russell i la seva guitarra al Teatre Principal de Maó. Visca la música!