La soprano alaiorenca Maria Camps posarà la veu, juntament amb el tenor mallorquí Joan Laínez, en el concert de Sant Antoni al Teatre Principal de Maó (20 hores), amb l'Orquestra Simfònica de les Illes Balears. Una cita especial que, com és habitual, esdevé un reconeixement a la trajectòria de l'artista.
Com s'ha gestat el concert? S'ho esperava?
—Em van telefonar de l'orquestra el mes de juny, quan encara el Consell insular no estava constituït. Les orquestres programen amb molta antelació i em proposaven fer un concert de sarsuela per la Diada de Sant Antoni, que després entraria també en la seva programació. El farem al Teatre Principal de Palma, dia 18, i dia 19 a l'Auditori de Manacor.
Com serà?
—Cantaré amb Joan Laínez, un tenor que encara no conec. Me van donar un programa i jo vaig fer alguns suggeriments de modificacions, perquè algunes peces no m'anaven prou bé. Vam acordar un repertori amb romances de sarsuela, duets, peces orquestrals. Segurament, a la Simfònica li feia ganes fer un repertori més clàssic, tenint en compte que els darrers anys s'havien avingut a fer programes d'acord amb l'artista convidat. Està bé, a Menorca la sarsuela agrada molt.
Els darrers anys, l'OSIB ja és més de tots, més balear.
—Hi va haver un canvi d'atribució normativa per part de l'orquestra. Abans era la Ciutat de Palma i estava subvencionada sobretot en l'àmbit de Mallorca. Hi va haver la intenció política de convertir-la en l'orquestra simfònica de Balears. Depèn del departament de Cultura del Govern i ara sí que és una orquestra pública de totes les Balears, sostinguda amb fons de tots. I és de justícia, és polit i és bo que vengui. Tant de bo vingués més.
Com es pren la convidada?
—Em fa il·lusió. Aquest concert s'ha convertit en un emblema de reconeixement cap a artistes de l'Illa. Hi han passat Marco Mezquida, l'any passat, o Cris Juanico. Gent molt notòria. És un honor poder compartir amb els teus conciutadans el dia gran de Menorca.
En quin moment es troba?
—Per edat, tenc 51 anys, estic en un moment de maduresa vocal. La veu està molt definida, el repertori es va consolidant cap a una vocalitat més madura. Estic molt còmode, no només cantant líric, també altres coses, em fa il·lusió explorar els diferents territoris que se'm presenten. I m'ho pas molt bé. Quan fas una activitat i no et fa patir, és agradable, i no vol dir que sigui fàcil, cantar té la seva complexitat, les seves renúncies, els seus riscos, has de ser conscient de quines són les obres que pots abordar, i les que no. Quan ets més jove tal vegada ets més temerari. Tenia una professora de cant, n'Enriqueta Tarrés, del barri de Gràcia, a Barcelona, que havia fet una carrera internacional espectacular, que em deia: «Nena, s'ha de cantar sempre amb les rendes, no amb el capital». És una màxima que sempre record, tenia tota la raó, si cremes el capital, cremes la veu. A vegades fa que es rompi, o que les carreres s'acabin de cop i volta.
Fa lírica, jazz, bolero... Què l'atreu més?
—Tenc una formació vocal lírica, però si tens una base clàssica, pots abordar molts altres repertoris. Afrontar un repertori clàssic em genera més compromís, és un terreny més delicat, has d'estar més pulcre vocalment, és la puresa vocal. Però no et sabria dir. Quan cant jazz, boleros o altres tipus de repertoris, m'ho pas igual de bé i m'ho prenc amb la mateixa exigència. A més, la música més melòdica, explora més el camp de la interpretació, fixar-te amb la història que expliques i com ho dius, i alimenta la part clàssica.
Quant temps fa que canta?
—Fa 25 anys que som, de manera regular, damunt els escenaris, un cop vaig tornar d'estudiar de Barcelona. Però ma mare deia que abans de xerrar, ja cantava. De petita vaig cantar amb la coral de l'escola i de joveneta vaig fer de solista.
I la faceta de filòloga?
—Tenc la carrera de Filologia Hispànica i la formació musical i vocal l'he feta per lliure, amb diferents professors de cant, no de manera reglada. Segurament, si ara hagués de començar, faria uns estudis reglats, però fa trenta anys no era tan habitual, ni tan fàcil. I hi havia més reticències per part de les famílies, a què et dediquessis a la música en exclusiva. Quan em demanaven què volia ser de gran i deia que volia ser cantant, mon pare em deia: «Val, i què més?».
Perquè no s'hi ha dedicat professionalment?
—El món del cant és complicat i costa arribar i fer-se un lloc. Però si de jove m'hagués proposat entrar al circuit professional, crec que m'hauria pogut guanyar la vida. Però vaig triar no fer-ho, per inseguretats, la por d'entrar en el risc d'una carrera on no tens una nòmina cada mes. I que si intentava entrar al circuit, segurament no hauria pogut fer tot allò que he pogut fer a Menorca. Vaig decidir quedar aquí i dedicar-me a la música, no cada dia, sinó sempre que podia i tenir la llibertat de triar què volia fer. És un luxe que no té molta gent que s'hi dedica per menjar, perquè el contracte que et brinden és ara, d'aquí a tres mesos no saps si el tindràs. L'altre dia ho pensava, que estic satisfeta amb la trajectòria musical que he pogut desenvolupar a Menorca i a fora. Si m'hi hagués dedicat exclusivament, segurament no ho hauria pogut fer.
En el camí s'ha topat un mestre com Pere Arguimbau.
—La primera col·laboració va ser per al primer disc que vam gravar amb el Maria Camps Quartet, devia ser 2007. Va ser una feliç casualitat. Algú em va dir que podia fer un concert de swing amb en Pere, que acabava d'aterrar a Menorca, després de molts anys al Taller de Músics, a Barcelona. Va ser una meravellosa troballa, he après moltíssim, és un musicarro immens, una persona molt generosa des del punt de vista musical. T'atorga eines que abans no tenia, m'ha guiat en un àmbit musical que desconeixia. De la seva mà he pogut explorar i aprofundir. És un magnífic mestre, un magnífic company, una boníssima persona. I no hi hauria treballat si hagués entrat en el circuit de la lírica.
És docent i alliberada sindical.
—Som treballadora d'ensenyament concertat. Tenc plaça a La Salle, d'Alaior, i tenc una excedència per càrrec sindical des de fa 15 anys. Açò m'ha donat una perspectiva de l'educació molt més ampla de la que tenia. No et vull negar que al principi enyorava moltíssim els alumnes, el dia a dia amb els al·lots. Vaig fer classes 13 anys, de literatura castellana i catalana, socials, cultura clàssica, taller de teatre. Però era el moment que començava a cantar bastant, l'escola té uns horaris molt marcats, no tenia la llibertat per poder fer algunes coses de música. L'àmbit sindical és més flexible, perquè pots dedicar-hi hores el matí, el capvespre o el cap de setmana. I a l'estiu també, perquè el sindicat no tanca. Va ser el que me va empènyer a acceptar l'alliberació sindical.
Per ara, idò, no tornarà a les aules.
—La docència m'agrada, és una vocació, però el cant és una passió i és complicat renunciar-hi quan tens l'oportunitat de dedicar-t'hi.