Llicenciat en història a la UIB (1999), Joan Martínez Bosch, és l'autor d'un estudi de recerca, titulat «Industrials, pelleters i sabaters en la indústria del calçat a Menorca 1838-1923» publicat el 2002. Ara es distribueix amb una edició revisada, que està a la venda a la llibreria d'Amazon i a través de la web de l'investigador, «Menorca illa del calçat. Història de la indústria sabatera. 1885-1988» (wordpress.com).
Quin és l'origen del llibre?
—Era un projecte de final de carrera, per tant, ens hem de remuntar a 1998 quan vaig començar a investigar la indústria sabatera a Menorca relacionada amb els canvis socials a finals de segle denou i principis del vint.
Amb quines fonts ha treballat?
—Tenim diferentes fonts documentals atesa la cronologia del treball. Al principi amb fonts orals que ens situaven en l'escenari de la indústria. Homes i dones van compartir la seva experiència laboral i els seus records que calien d'una font escrita que corroborés amb dades fefaents. Un exemple. Un dia parlant amb un antic sabater em va dir i perjurar que els tallers de la PJ Pons Menéndez s'havien incendiat en la dècada dels trenta. Ho havia sentit de son pare, però el cert és que a través de la premsa descobrim que aquell incendi va tenir lloc en la dècada dels quaranta.
La premsa escrita és rellevant?
—Constitueix una font fonamental per a documentar un treball d'història contemporània, i més tenint en compte la gran riquesa periodística de la Menorca de finals del denou i principis del vint. Altres fonts són les famílies. Calia estudiar les xarxes de parentiu a través de l'Arxiu Diocesà, dels padrons d'habitants en els arxius municipals, i els protocols notarials que permeten establir les estratègies familiars per a conservar el patrimoni creat. També vam localitzar part dels epistolaris de les empreses de Pere Cortès, Joan Mercadal, Sebastià Benejam i Domingo Moll. I les fotografies d'època constitueixen una font documental única.
Ja existia una tradició de fabricació de sabates a l'Illa?
—Efectivament. La tradició sabatera i artesana a Menorca ve de centúries enrere, però em neg a pensar que la dominació britànica tengui res a veure en el procés que es va desenvolupar en el segle denou. Hi ha indicis molt clars que els fills dels mestres agremiats havien partit a ultramar amb la intenció de crear xarxes comercials i contactes. Es creà, per tant, una entesa , molt rellevant, amb els catalans residents a Cuba.
Es trasllada la mà d'obra del camp a la indústria del calçat?
—En un primer moment detectem la incorporació d'aprenents d'altres menestralies o fills de mariners i jornalers. La mà d'obra del camp no era homogènia, depenia del grau de propietat, i la relació amb els potentats. És un detall important, perquè les relacions sociopolítiques posteriors van en una direcció o l'altra. A partir de la dècada de 1870 el creixement de la manufactura és considerable, i la indústria del calçat va absorbint mà d'obra procedent del camp.
Com influeixen els sobrecostos de la insularitat?
—Tant les importacions com les exportacions venien gravades per les imposicions duaneres. Una de les principals batalles dels industrials era la rebaixa dels drets d'importacions de les pells adobades de l'estranger. Malgrat que era possible abaratir les despeses de les matèries primeres, preferien pagar més i mantenir el nivell de qualitat que adquirir pells dels escorxadors catalans o mallorquins i perdre clients. A L'Havana es distingia el calçat fet a Ciutadella com de primera classe del que es remetia des de Maó o Mallorca.
Quin paper juguen les dones i els fillets?
—La dona entrà tot d'una a treballar en les fases del cosit i embeulat. Alhora els fillets i filletes treballaren com aprenents a les ordres d'oficials. En ells hi observam un endarreriment progressiu en l'edat d'incorporació al mercat laboral. Dels 9-10 anys als 12-13. Potser són dades maquillades per les autoritats en els padrons o potser eren dades reals. El cert és que la classe industrial insistí en l'alfabetització de la població obrera. No tenim dades certes fins a la segona dècada del nou-cents, ara bé, podem afirmar que el nombre de dones en la indústria sabatera era un terç dels homes, mentre que els portamonedes, tèxtil o capses de cartró eren manufactures femenines, el que significa que eren indústries mal pagades. Parlem, per tant, d'un terme ben actual, la bretxa salarial.
Els sabaters menorquins estaven ben pagats?
—Parlem de finals del segle XIX. Si comparem el sou diari amb la resta dels oficis, els oficials sabaters tenien un sou que els permetia estalviar i gaudir de temps lliure. Cal tenir en compte l'evolució i el procés de proletarització que s'accentuà amb la Guerra de Cuba del 98 i que continuà en la segona dècada del segle vint. La jornada del segle denou era de deu hores, podien ser més en temporada de més demanda i menys quan l'estacionalitat definia les aturades. El sou era per feina feta, o sigui, preu per botina o sabata feta. En la dècada de 1870 el jornal per una botina era de 5,25 pessetes, mentre que el 1960 el sou diari d'un oficial destajista era de 52,81 pessetes.
La indústria del calçat donava feina a molts obrers?
—El nombre de treballadors i treballadores del sector a Menorca superava el 1897 els 5.000 llocs de feina per una població total de 38.331 persones. En dades absolutes, més del 13 per cent de la població de l'Illa depenia de la bona marxa de la indústria.
Sorgeixen entitats vinculades?
—Sí. Les classes emergents obren casinos, llocs de reunió, construeixen teatres, fomenten les escoles. Menorca no és una excepció. Es creen mutualitats obreres hereves del mutualisme gremial. Potser una de les grans societats del moment va ser «La Seixantina» i el seu edifici, actual seu del Consell a Ciutadella, exemplifica la importància d'aquella societat.