Dorantes és un pianista que neix musicalment en el flamenc (és nebot de El Lebrijano), de formació clàssica, que beu del jazz, que s'alimenta també de l'electrònica i que composa envoltat de tots aquests esperits que l'habiten i que fructifiquen en la seva música en una mena de mestissatge difícil d'encaixonar. És, a més a més, un molt bon instrumentista amb una llarga trajectòria musical a l'esquena que refermen multitud de premis i multitud de concerts en importants sales i teatres d'arreu d'Europa i més enllà.
Amb aquest bagatge aterrà Dorantes a l'escenari del Teatre Principal de Maó el passat diumenge, el qual, contra tot pronòstic per la gran qualitat del cartell, no vestia ple per a l'ocasió (en altres llocs exhaureix entrades en poc temps). Una sorpresa veure moltes localitats buides, sobretot després de gaudir d'un concert de jazz magnífic amb uns grans intèrprets.
David Peña Dorantes s'acompanyava al contrabaix per Javier Moreno i a la bateria per Sergio Fargas, i ambdós van demostrar la seva excel·lència al llarg de l'hora i escaig que va durar el concert. Començava el viatge amb una composició propera al free jazz i seguia amb una peça que el compositor dedicava a totes aquelles persones desplaçades que cerquen el seu lloc al món i que fan camí sota els estels, tot invocant aquest mestissatge que ens ha de salvar de nosaltres mateixos per fer-nos, sobretot, més humans. Després es feia present d'una manera més nítida la petjada del flamenc, però sempre des d'una contenció i una modernitat, alhora que amb una gran pulcritud interpretativa, que desterrava qualsevol classificació i posava de relleu la música de qualitat, vengui d'on vengui. Magnífic Moreno al contrabaix, net i precís i amb una afinació impecable. Agosarat i sorprenent Fargas, que extreia de l'instrument ritmes i sons que evolucionaven com si un petit follet s'hagués apoderat de la bateria. Un plaer veure'ls treballar a partir d'una manifesta complicitat i compenetració. Bravi!
Dorantes ens embolcallava en solitari amb un emotiu i delicat «Batir de alas», en record de la seva mare. Arribava després el seu ja clàssic «Orobroy», publicat el 2009, i que li va valer aleshores el premi nacional a «Jove creador» concedit pel Ministeri de Cultura. En els bisos, ressonaven les notes d'«Asturias», d'Isaac Albéniz, metamorfosat per la mà del pianista de Lebrija i convertit en improvisació jazzística que ens agafava de la mà per jugar plegats en terrenys coneguts i desconeguts alhora.
Va ser una nit de talent musical, de riquesa compositiva, de fusions, de complicitats, de comunió amb un públic agraït que va ovacionar dempeus els tres músics al final del concert. Llàstima que no es fes aliança amb el Festival de jazz per atraure un públic més nombrós, com ho mereixia l'ocasió.