El 1999, la cineasta documental, psicòloga i pedagoga Susana Chillida Belzunce, filla de l'escultor universal, va publicar «Chillida, el arte y los sueños», un documental en què analitza les claus de l'univers artístic del seu progenitor. En aquest documental, publicat fa vint-i-cinc anys, Menorca té una presència destacada, el que reflecteix l'estreta relació de l'escultor basc amb l'Illa, on va adquirir la casa Quatre Vents, a la cala d'Alcalfar, a Sant Lluís.
L'idil·li que entre 1988 i fins a pràcticament la seva mort el 2002 va mantenir Eduardo Chillida amb Menorca, illa que va descobrir gràcies als seus amics l'enginyer de Camins, Canals i Ports José Antonio Fernández Ordóñez i l'escultor Rafael Trenor, va fer que quedés meravellat amb el patrimoni arqueològic -la naveta des Tudons i sobretot les taules- i les pedreres de marès -com les de s'Hostal, a Ciutadella, de Binicalsitx, a Ferreries, i la de S'Algar, aquesta a poca distància de Quatre Vents-, gràcies a les excursions que van fer durant els mesos de l'estiu, com recorden les imatges que la seva filla Susana va enregistrar a l'Illa el setembre de 1998, la darrera sessió de filmacions del documental -començat vuit anys abans- que també va incloure l'octubre a Gijón i el novembre a Sant Sebastià i Burgos.
L'escultor amb una lurra feta al seu taller de Sant Lluís. | ARCHIVO PRODUCCIÓN SUSANA CHILLIDA
Taules
El documental mostra Chillida durant una visita nocturna a la taula de Torralba d'en Salort, amb l'enigmàtica lluna com a testimoni, en què l'escultor apareix com un atent espectador i la seva veu en off afirma que «jo sempre he vist l'escultura com una part de l'espai i una part del temps». Unes inspiradores imatges nocturnes, com qualifica l'autora del documental, que juntament amb altres van ser possibles gràcies a la participació de José María Civit, «un home culte i amant de l'art que coneixia molt bé l'obra de Chillida», subratlla.
En una altra seqüència l'escultor i la seva esposa Pilar Belzunce visiten al matí el poblat de Talatí de Dalt, en què la parella recorre l'interior del recinte de taula i observen la gegantesca T amb la pilastra inclinada que descansa sobre el monument central. Una seqüència sense veu, en què la imatge transmet perfectament l'admiració de la parella envers el monument talaiòtic. La filmació també immortalitza una visita nocturna de l'escultor al recinte de taula de Torrellissar, a Alaior.
Precisament, el 20 de març de 1994, amb motiu del discurs d'ingrés de Chillida com a membre honorari electe a l'Academia de Bellas Artes de San Fernando, en la contestació de l'acadèmic i amic José Antonio Fernández Ordóñez, aquest recorda que «cada estiu, a Menorca, ens reunim alguna nit en el recinte de Torre Llisa [sic], davall ‘la immensa nau d'aquest temple creat per la divinitat i decorat per l'home' -ningú ha transcrit millor que Rafael Trenor, que ens va descobrir l'Illa, el ‘Llibre de les Constel·lacions'- al costat de les dues grans pedres sagrades que sostenen sobre les seves espatlles la volta del cel, rodejades de milers de pedres de marès, esculpides per la mil·lenària erosió...».
Chillida a la costa d'Alcalfar caminant cap al penyal per contemplar a la mar. | ARXIU MUSEU CHILLIDA LEKU
El documental inclou un breu diàleg en què Chillida i Fernández Ordóñez reflexionen sobre els recintes de taula. L'enginyer madrileny afirma que «aquestes dues peces posades així, que els arqueòlegs simples diuen que és per subjectar unes bigues de llenya... me'n record que un dia vas dir que açò el que sosté és el cel», mentre que l'escultor basc assenyala que «la idea d'ells és sostenir el de dalt, sí», al que Fernández Ordóñez afegeix «no una coberta humana» i Chillida conclou que «no arriben fins a dalt, però ho intenten, veritat?».
El apunte
La relació professional i sobretot d’amistat entre Eduardo Chillida i José Antonio Fernández Ordóñez, propietari des de 1984 d’una casa a Menorca, va ser definitòria perquè quatre anys després l’escultor basc aterrés a l’Illa.
La lluminositat de Menorca va captivar la família Chillida Belzunce que, a més, va adquirir una finca d’estiueig a Alcalfar, a prop de la mar, descartant altres a l’interior de l’Illa. L’escultor sempre va ser un admirador de la mar, «un dels milions de misteris que té la mar, i on tal vegada és més sorprenent el seu poder, és on deixa de ser la mar. En tornar de la meva estada a París, vaig veure la mar com si fos ma mare, com un mestre, que és el que ha estat al final per a jo», assegura en el llibre «Elogio del horizonte. Conversaciones con Eduardo Chillida», de Susana Chillida.
I juntament amb la mar, apareix l’horitzó, que durant catorze anys va poder gaudir l’estiu des de la costa d’Alcalfar, entre la Mola i l’Illa de l’Aire, a més de l’espectacle de les nits de lluna plena que vessava la seva llum blanca damunt la mar.