Los Niños Jesús, banda amb el polifacètic Jordi Évole de cantant, venen amb moltes ganes de bolo a Menorca. Les seves versions de grans clàssics del pop-rock (Kiko Veneno, Jarabe de Palo, Extremoduro, Sabina, Los Ronaldos, Estopa) ja han pujat a escenaris com el Bilbao BBK Live, l'Apolo de Barcelona o l'Inverfest de Madrid. Dissabte ho fan al de Jazzbah de Ciutadella, a les 20 h.
Jordi Évole, nascut el juliol farà 50 anys a Cornellà de Llobregat, llicenciat en Comunicació Audiovisual, es manté fidel com a comunicador a la seva personalitat i al sentit de l'humor. Des de «Salvados», i ara «Lo de Évole», programa de La Sexta que produeix la seva pròpia productora (Producciones del Barrio), hi ha, resumint molt, la feina com a guionista a El Terrat o el mític personatge d'El Follonero, amb Andreu Buenafuente, fa més de 20 anys.
Évole també ha sonat pel seu últim documental, «No me llame Ternera», on entrevista a l'exdirigent d'ETA José Antonio Urrutikoetxea, conegut com a Josu Ternera. I va commoure amb l'entrevista al músic Pau Donés a les portes de la seva mort, «Eso que tú me das», donant una lliçó de l'important de la vida.
«No pretenc ser un virtuós», diu sobre la seva veu, afinada amb lliçons de cant. Ve amb els amics de la banda amb la més simple de les pretensions: gaudir i fer gaudir.
Que bé que ho passau Los Niños Jesús.
—Si no fos així, jo crec que no ho faríem. Només té un sentit aquest grup, i és gaudir de la vida. El feedback amb el públic, a partir dels temes coneguts que toquem, fins ara, ha sigut molt bo. Esperem que a Menorca també.
D'on li ve aquesta faceta de cantant?
—De petit, en alguna celebració familiar, em pujaven dalt una cadira i cantava, fins i tot, alguna ranxera. Em van apuntar a solfeig, i allò ho va matar, perquè era molt complicat. M'havia quedat amb les ganes, i de poder tenir un grup. I finalment, va sorgir, a partir d'amics.
Com és aquesta banda, amb el Jesús, Jacob, Óscar, Javi i el Juan Carlos?
—Ells són els músics, ells són els bons, jo només soc el ganxo comercial [riu]. La sensació és com si fos un grup que hem anat junts a l'institut i que al cap de molt de temps es retroba.
El repertori pop-rock que feu és una mica la banda sonora de la vostra vida?
—Ho definiría com la playlist de persones de 50 anys, que recopila cançons de grups que han marcat en diferents moments. Des de Duncan Dhu a Carolina Durante. Amb molt bones lletres i capaces de transmetre molt bon rotllo.
«La Flaca» hi serà al Jazzbah?
—Sempre hi ha una referència al Pau Donés. No hi ha un dia que no hi pensi amb ell. I de fet, hi va tenir alguna cosa a veure amb el fet que jo em fiqués amb això. Em va animar quan li vaig explicar aquesta intenció, amb «mai és tard i fes-ho!».
El va arribar a sentir el Pau Donés?
—Jo crec que, per sort, no [riu]. Vaig gravar aquella entrevista amb ell el maig de 2020, i va morí al cap de 15 dies justos.
Cantar ajuda a desconnectar?
—Cantar ajuda a moltes coses. És una de les expressions artístiques més maques. I es produeix aquesta cosa tan bonica que és la sintonia amb el públic, cantant el que tu cantes. I ja no em vull ni imaginar la sensació que és quan a sobre ho has compost tu. He tingut la sort de viure a la meva vida experiències molt xules, però la sensació de veure dalt un escenari l'eufòria de la gent és màgia pura.
Permet oblidar-se també de crítiques, com la que ha rebut el seu treball amb l'exdirigent etarra?
—La setmana que es va estrenar el documental, uns dies abans que es presentés al Festival de Sant Sebastià, fèiem un concert amb el grup a Vitòria, amb els diaris que treien fum. Es va crear aquella espècie de bombolla tan pròpia dels mitjans i de la política. Per sort, la crispació no es tradueix al carrer; la gent ja en té prou amb els seus problemes.
He après que no m'afectin aquestes coses, ni els haters a les xarxes socials. Les persones que em diuen cosa pel carrer són supermaques i agraïdes amb la feina que fem.
Ha plogut molt des de les seves primeres aparicions amb el Buenafuente. Ha de dir de vegades «No me llame Follonero»?
—No renego gens d'El Follonero. Sempre dic que no podria fer el que estic fent si en el seu moment no hagués fet aquest personatge, gamberro i atrevit. M'ha servit per fer preguntes o relacionar-me amb els convidats del meu programa d'una determinada manera. Sense aquest bagatge, segurament, els entrevistats no haguessin acceptat segons quin tipus de preguntes.
I el mateix passa amb l'humor?
—Jo no sabria viure sense aquest punt de sarcasme, d'ironia i sentit de l'humor. Crec que ens hem de prendre la vida relativitzant; res és per tant, ni tampoc som tan importants.
Que paradoxal que la cataplexia, dolència que pateix, faci aparició, amb episodis de debilitat muscular, amb el riure?
—Em salva de tot l'humor. I també això de la cataplexia ho he de viure així.
Jo dic que és un càstig diví. Perquè amb una de les coses que més gaudeixo és amb la mandíbula, amb el riure. Prefereixo caure, un dels símptomes que provoca, que deixar de riure.
Si l'haguéssim de definir?
—Curiós i escoltador. Crec que el que millor se'm dona és escoltar.
Quantes entrevistes ha fet?
—Ni idea; crec que m'espantaria. A «Salvados» vàrem fer 300 edicions. I a «Lo de Évole», en cinc temporades, ja són 50 les entrevistes. Soc un privilegiat, quan no necessito fer un programa diari. Tenim la sort de dedicar-nos al que ens agrada i de poder fer les coses de forma acurada, envoltats d'un equip que ve del món del documental i el cinema.
De Menorca, entrevistant a l'Ana Belén, en va treure una bona fotografia.
—Va ser un viatge molt bonic, el passat octubre. Vaig conèixer una sèrie de gent aquí que no m'esperava, fins i tot vaig recuperar a una amiga de la facultat. I d'aquells dies va sortir aquest bolo al Jazzbah. Estem encantats i ens fa molta il·lusió.