La Galeria Tambor, de Madrid, va acollir el juny de 1974 una exposició de pintura del pontevedrès Manuel Moldes, de 24 anys, i del basc Mikel Díez Alaba, de 26 anys, que des de 1981 viu i treballa a Menorca. Ahir, cinquanta anys després d’aquell esdeveniment artístic, a la seu de la Fundació Moldes, a Pontevedra, es va inaugurar una exposició que es podrà veure fins al març de 2025 amb obres d’ambdós pintors -Moldes va morir el 2017-, en homenatge a la citada galeria madrilenya i també a aquella mostra de fa cinquanta anys va sacsejar el panorama artístic a la capital d’Espanya.
El pintor Mikel Díez Alaba és des de fa quaranta-tres anys un menorquí més per voluntat pròpia, ja que el 1981 va fixar amb la seva parella la seva residència i taller de treball a Alaior. Durant quatre dècades, Díez Alaba ha fornit una sòlida trajectòria artística, que l’ha convertit en un dels artistes bilbaïns més importants de la seva generació.
L’exposició «50 anos dende Tambor: Manuel Moldes+Mikel Díez Alaba» inclou una quinzena d’obres de Díez Alaba, que l’artista va pintar en les diferents dècades de 1970 a 2010, una selecció de tres obres per dècada que mostra l’evolució pictòrica de l’artista basc-menorquí, en què els quadres des de 1981 que pengen a les parets de la Fundació Moldes van ser pintats al seu taller de Menorca, ubicat en una antiga fàbrica de calçat a Alaior.
El passat divendres va tenir lloc una inauguració més informal i íntima, amb la presència de Díez Alaba que va poder explicar als assistents les característiques de la seva obra creada a l’illa de la llum mediterrània, enmig del cel i els boscos, mentre que ahir va tenir lloc la inauguració oficial.
Madrid
El 1974, Díez Alaba estudiava el darrer curs de Belles Arts a Madrid quan el promotor de la Galeria Tambor, de Madrid, li va brindar la possibilitat d’inaugurar l’espai expositiu, juntament amb el seu company Moldes que estudiava Arquitectura. Díez Alaba, que va aportar quadres d’estil figuratiu i amb una figuració crítica, assenyala que la galeria era espectacular, donat que havia estat una antiga cotxeria amb dues naus que permetia exposar de forma separada i convergien al fons en un pati interior amb una gran claraboia. «Vam fer dues instal·lacions, una sobre la mort i l’altra sobre la vida, que van ser molt sonades, Moldes va fer un passadís amb unes espelmes petites que duien cap a la tomba i jo vaig fer un estudi amb el llit, les dues tauletes a cada banda amb fotos familiars, llibres prohibits d’aquella època -entre altres, unes poesies de Blas Otero-, i flors, que havia comprat de segona mà a una botiga de mobles. Damunt el llit hi havia un quadre amb una parella practicant sexe i davant hi havia un personatge com si fos una menina mirant l’espectador», recorda.
Díez Alaba, que ja havia exposat la seva obra amb anterioritat i el 1973 va estar a París amb una beca March, va viure els darrers anys del franquisme des de l’activisme polític i també cultural, havent participat en un grup de teatre de Madrid, anomenat Los Goliardos, que tenia un grup experimental que dirigia un germà del galerista.
Generico
De l’etapa de Madrid a descobrir anys després l’illa de la llum
Un dels motius pels quals Mikel Díaz Alaba va venir a Menorca des del País Basc, una vegada ja havia acabat la seva etapa madrilenya, va ser la seva decisió de no estar subjecte a cap moviment. Per tant, el 1980 va aterrar a Menorca i aquell mateix any va conèixer a l’Illa la que després seria la seva parella, amb qui va tornar l’any següent per establir definitivament la seva residència i el seu taller de treball.