Poemes de Toni Olives que expliquen el sentit de la vida

«Rimes. Sa vida és un camí sense final» és el nou llibre de poesia de Toni Olives, un recull de vint poemes en què l’autor i col·laborador d’«es Diari» comparteix el seu concepte sobre la vida humana, «començant pel seu origen, i seguint l’evolució natural, continuant per aprendre a envellir, un art que està a acceptar la vellesa amb les seves limitacions que amb l’edat apareixen, com la cosa més natural», assegura. Aquest nou poemari serà presentat el pròxim dimarts dia 17, a les 19.30 hores, en un acte a la sala d’actes de l’Ateneu de Maó que comptarà amb la participació de l’autor i del professor Juan Luis Hernández, autor del pròleg.

El 2007, Toni Olives va fer la seva primera incursió en el món de la poesia amb «Els meus poemes. Aires de Menorca» i disset anys després torna a reunir un feix de poemes que tenia escampats i oblidats. «Som aficionat a escriure, m’agrada molt la poesia tot i que no me consider cap expert, ni molt manco, fa disset anys vaig publicar el meu primer poemari, un recull de poemes que tenia arrinconats per dins un calaix. I ara m’ha passat una mica lo mateix, després de tants anys i d’haver escrit altres coses tenia poemes barrejats per dins un calaix, un bon dia vaig començar a repassar-los i fa un any em va sortir la idea de fer un nou poemari amb un mateix tema, de com entenc la vida, és un llibre senzill i molt personal», assegura.

Com afirma Toni Olives al subtítol del llibre, la vida és un camí sense final donat que no s’acaba amb la mort física de la persona, sinó que hi ha una continuïtat més enllà del part terrenal. «La vida jo l’entenc que quan ens anam, s’acaba la vida física, però l’esperit o l’ànima no mor, en realitat perdura. Els creients s’escandalitzaran amb açò, es diu de la resurrecció de la carn o dels morts, jo no hi crec amb açò, ni molt manco. Quan vas al cementeri, l’únic que hi ha són ossos o cendres i allò no se recompondrà mai més, jo crec en la prolongació de la vida. Quan te mors és com un segon part, l’ànima deixa el cos per prosseguir dins una altra dimensió, que desconeixem evidentment, i el cos es quedaria com a cos placenta que es descompon i desapareix, però que l’essència de la vida, l’esperit, l’energia, jo consider que continua, no s’acabi mai, continua en una altra dimensió, que només coneixerem quan hi arribam», assenyala. L’autor comença amb la creació, amb el dia a dia i que un mateix ha d’obrir el seu camí, en al·lusió al poeta Antonio Machado, a la seva manera, a vegades es tropissa però un ha de tornar a aixecar-se. «La vida humana des del moment de ser concebut un ésser humà, cada ésser és irrepetible, únic, se l’hauria de deixar que fes el seu camí fins al seu final natural, no interrompre una vida començada, tant en avortaments com en assassinats o guerres, cada vida se l’hauria de respectar», subratlla.

Afirma que ha tingut la sort de visitar fa uns anys amb    freqüència un amic seu, que no era major, però una malaltia greu se’l va endur i d’ell se’n recordava d’una experiència que li havia contat. «M’explicava que havia estat més enllà que aquí, diguem, que estava damunt la taula d’operacions i sentia les veus dels metges que deien ‘el perdem, el perdem’, fins que es va veure dins un túnel de llum i contemplava familiars que l’havien precedit, m’ho contava amb una gran pau. I açò me demostra que hi ha qualque cosa més ens morim i ja no hi ha res més, jo crec que sí que hi ha un més enllà. Hi haurà que dirà que és una bestiesa, però intent transmetre la meva manera d’entendre la vida», assenyala.