El magnetisme de Richard Bona desborda el Teatre des Born

«Ekwa Mwato», en català «Afirmació de l’ànima», va ser el tema amb què en Richard Bona va començar el seu concert el passat dissabte a la nit as Teatre des Born, el quart tema del seu disc «Reverence» aparegut el setembre de 2001. Quan el fill dels que escriuen aquesta crònica va néixer el febrer de 2002 aquest disc va dominar la banda sonora de la nostra família durant molts mesos i va ser molt i molt emotiu retrobar-nos amb aquesta música que va marcar una època important de les nostres vides vint-i-tres anys després.

Richard Bona va néixer al Camerun el 1967 al si d’una família de músics i va mostrar una gran disposició des de ben petit, fent les seves primeres passes musicals amb només cinc anys tocant el balafon a l’església. Quan tenia 22 anys Bona es va traslladar a Alemanya per continuar amb la seva formació musical i d’allà va viatjar a França on va viure fins al 1995, any en què va traslladar-se a New York, la seva residència actual, a on de seguida va tenir l'oportunitat de treballar amb músics de la talla d’en Joe Zawinul, George Benson, Branford Marsalis, Pat Metheny, Harry Belafonte o Bobby McFerrin per dir només uns quants.

Quan arriba la primavera a Menorca, després de tramuntanes i temporals i abans de les invasions estiuenques, els que vivim a l'illa esperem amb delit aquest regal extraordinari que és el Festival de Jazz a Menorca, festival que ens sentim tan nostre i que arriba abans que les ofertes culturals ja només siguin pràcticament pel gaudi dels que venen de fora. Després de l’hivern el festival sempre és una ocasió per sortir de casa i retrobar-nos amb amics i coneguts al mateix temps que torna el bon temps.

Richard Bona, baixista virtuós, cantant extraordinari, showman nat i qui sap quantes coses més, es va presentar en formació de trio al teatre d’es Born de Ciutadella acompanyat dels cubans Jesús Pupo al piano i Ludwig Alfonso a la bateria, dos músics extraordinaris que complementaven amb gran precisió i coneixement l’exuberància del mestre. Visiblement, la seva relació amb aquests va estar present durant tota la vetllada tant en la profusió de melodies i ritmes cubans com en l’extraordinari sentit de l’humor que en Richard destil·lava a bots i barrals. Vam sentir ritmes de bolero, de son, també un electritzant Kikiribu Mandinga amb explosius solos de piano i bateria i, com no, tot plegat tocat    sota la influència de la timba cubana. També vam intuir ritmes brasilers com el «partido alto» en el tema original d’en Jesús Pupo, «Gozo».

Una de les particularitats de Richard Bona és la tan personal combinació que fa de la música d’arrel africana amb el jazz, els ritmes cubans, els brasilers i d’altres estils afins com el pop i el soul, tot interpretat amb gran honestedat i integritat. Ja que estem parlant d’aquests atributs volem afegir que tot i que l’idioma que en Bona fa servir per cantar la majoria de les seves cançons és el Duala, una de les vint-i-quatre llengües indígenes del Camerun, en cap moment vam trobar a faltar entendre el significat de les lletres que cantava ja que l'extraordinària sensibilitat, delicadesa, bellesa i domini de la seva veu eren més que suficients per transmetre’ns en forma d’emocions pures tot el que en Bona tenia a dir.

Com no podia ser d’una altra manera a l’inici del concert vam comptar també amb un homenatge al seu ídol de joventut Jaco Pastorius interpretant el tema d’aquest darrer «Three views of a secret» que ja va deixar K.O. a més d’un. També vam poder gaudir d’un homenatge a Miles Davis amb la interpretació en un frenètic 11/8 del seu famós tema «All Blues».

Richard Bona va crear una relació ben especial i única amb el públic menorquí, fent-lo cantar en més d'una ocasió, explicant anècdotes familiars ben personals o jugant amb una Loop Station que ell anomenava la seva Voodoo Machine davant d’una audiència extasiada i entregada sense reserves.Com a bis, un generosíssim Richard Bona que després de gairebé dues hores de música sense treva semblava no voler marxar de l’escenari, ens va interpretar un «Alfonsina y el mar» que ens va portar a les llàgrimes. Richard Bona no puja a l’escenari amb un instrument, puja amb dos: el seu baix elèctric i la seva veu, i el que fa amb la seva veu és tant o més impressionant que el que fa amb el baix elèctric.