La periodista i escriptora menorquina Esperança Camps (Ciutadella, 1964) és l’autora d’«Els morts de Mazón», un llibre que conta els fets ocorreguts a causa d’una gota freda al País Valencià el 29 d’octubre de 2024, a partir de testimonis de familiars de víctimes mortals i de la labor periodística. El llibre de la també cap de redacció de Vilaweb pertany a la Col·lecció 2025, promoguda pel referit diari digital amb motiu dels seus 30 anys d’existència, sobre periodisme d’investigació.
Vostè és més coneguda per la seva labor com a novel·lista, per què un llibre sobre un fet d’actualitat?
—Vam pensar que havia estat un fet tan gros i tràgic, que va deixar 228 morts damunt la taula, que valia la pena donar-li u tractament prou ampli. Vam posar en ordre els fets i vam elaborar una cronologia del que va passar aquell dia, comptat amb les veus d’uns quants familiars de víctimes mortals. Hem intentat explicar per què va passar, perquè els valencians van estar en perill aquell dia, perquè ningú els va avisar, què passava políticament aquell dia, tot i que feia dies que s’anunciava que hi hauria una gota freda com la que va haver-hi, perquè el govern valencià no va reaccionar, no va prendre les mesures de prevenció que haurien pogut salvar moltes vides.
¿Per què només reprodueix els testimonis de set familiars de víctimes mortals?
—Des que vam començar a fer feina amb aquest tema, el mateix dia que va passar tot, vam tenir molt clar que havíem de posar les víctimes al centre de tot. Els periodistes tenim com una taca molt negra que és quan va passar l’accident del metro de València el 3 de juliol de 2006, els mitjans de comunicació vam seguir bastant les instruccions del Govern valencià, del PP també, de silenciar-ho una mica. En aquest cas, noltros tot d’una vam tenir ben clar que abans del que hagués fet Mazón, de la seva negligència, les víctimes no havien de ser silenciades. En els casos que jo he tret, hi ha hagut una dona que ha pedut el seu home i dos fills, o una dona que ha perdut l’única filla i el seu marit, són persones que la vida se’ls ha romput per la meitat. Vam tardar a xerrar amb la gent, no hi pots anar tot d’una, a poc a poc hem fet una mica de feina d’atracar-mos a elles. N’hi ha moltes persones que han perdut familiars i el dol el duen en silenci a ca seva, no volen xerrar amb els mitjans de comunicació, cada un el dol el viu com pot i tot és respectable. De les set, cinc les havíem publicades al diari, mentre que dues són inèdites, la d’en Marc que sa mare va morir en una residència a Paiporta i l‘altra d’una al·lota molt jove, de 25 anys, que va perdre el seu enamorat dins un garatge a València.
Quin és el testimoni més colpidor que publica?
—Tots són testimonis colpidors. Hi ha la de la dona que va perdre el seu home i dos fills que posa la pell de gallina, l’entrevista la vam fer el 3 de febrer assegudes totes dues devora el barranc de Torrent i és una doneta petita, que la veus vestida de negre, però té una força quan conta les coses, quan ella ralla i el món s’atura. També el testimoni de Tonyi que va perdre l’home i la filla, tots dos van anar a treure del cotxe del garatge pel que pogués passar, de fet no plovia, molta gent es va ofegar en pobles on no havia caigut una gota d’aigua, però que venia pel barranc. I al cap de cinc o sis dies els militars els van treure morts. Entenc que hi hagi que en cas de morts no ho vulguin contar, perquè cada vegada que ho conten és una manera de reviure, de no tancar ferides, i per açò els agraesc els que ho conten, és reviure uns fets, però volen que la memòria de l’home, dels fills perduri, que no quedi enterrada davall el fang.
A la segona part del llibre es relaten els fets amb una visió molt crítica cap a Mazón.
—M’he basat en el minut a minut d’aquell dia a través de les informacions que vam publicar, de les emissions de ràdio i de televisió. Hi havia pobles on plovia d’una manera boja, a les 7.30 l’alcalde d’Utiel ja va dir que es suspenien les classes que ningú anés a l’institut. Aquest home, que també és del PP com Mazón, va salvar més de 600 vides amb aquest fet. L’institut devers les 11 del migdia va ser arrasat, l’aigua i el fang va arribar fins al sostre de la planta baixa. Amb la mateixa informació que tenia, Mazón que no en va salvar cap. I la cosa no va de color polític. La Universitat de València amb la mateixa informació també va decidir que no hi hauria classes, hi ha molt de transport, alumnes que van i venen en cotxe, autobús, tren, metro, i la rectora de la Universitat que jo no sé de qui color polític és ni m’interessa va decidir el dia abans que no volia posar en risc la vida ni dels alumnes ni del personal docent, perquè hi havia un avís molt contundent de feia dies.
Com valora l’actuació del Govern central en una tragèdia d’aquesta magnitud?
—El Govern de Madrid durant l’emergència no tenia cap potestat, si el Govern valencià hagués demanat alerta nacional, el govern espanyol hauria d’haver actuat, però com que no ho va fer, tota la gestió recau sobre el govern valencià. Per tant, durant la gestió prèvia i immediatament posterior de la gota freda, la responsabilitat és del Govern valencià. També és cert que ara amb les ajudes de reconstrucció i als que ho ha perdut tot i en la coordinació entre els governs, certament el Govern espanyol s’ha posat de perfil, ha decidit que no li donen ni una gota a Mazón i ells van fent, les competències del govern espanyol sí que les fan, tots els equipaments públics municipals, com arranjar piscina, biblioteca, ho paga. Amb més coordinació s’hauria fet més via a l’hora d’arranjar coses que continuen fetes malbé o ajudes que no acaben d’arribar.
Quina conclusió destacaria després d’haver escrit el llibre?
—Destacar sobretot la mobilització de la gent, a diferència de l’accident del metro que les famílies afectades van quedar totes soles, en aquest cas no ha passat açò. La gota freda va ser dia 29 d’octubre i dia 9 de novembre ja s’havia organitzat una manifestació amb 130.000 persones demanant la dimissió de Carlos Mazón, probablement una de les manifestacions més grans -juntament amb la de l’Estatut de 1977- que s’ha fet mai al País Valencià. Una volta les famílies de les víctimes van treure una mica el cap, van agafar una mica d’alè del que havia passat, elles s’han posat en primera línia de les manifestacions amb el suport de les entitats que hi van darrere. I veus que en passar la manifestació, la gent que està dins els comerços surt per aplaudir-los, hi ha persones que no s’havien manifestat mai i hi van per fer costat a les víctimes i per demanar que Mazón se’n vagi. Mazón ja no és el president de ningú, ocupa un lloc, però ja no és el president dels valencians, ja fa dies que ho va deixar de ser.
JoanPero había comido ?