El Festival de Música de Maó torna, en el segon concert de la seva 52ena edició, al claustre del Museu de Menorca. Un espai sempre meravellós que en aquesta temporada encara resulta més apropiat, ja que des de fa uns mesos el museu acull l’exposició «Així sona Menorca». Música a un espai dedicat a la música.
Encara hi ha més. L’exposició, comissariada per la musicòloga menorquina Laura Triay, aspira a esborrar les fictícies fronteres que moltes vegades dibuixem en la música. Ni gèneres, ni dicotomies, ni estils, ni jerarquies instrumentals… la música és un fet social practicat al llarg del temps com a forma de comunicació entre éssers humans. Per demostrar aquesta hipòtesi res millor que el programa del concert que ens ocupa. «Más allá de la tradición» és un recorregut per peces icòniques del XIX, amb la innovadora relectura feta des del talent del saxofonista extremeny Ismael Arroyo i la frescura del Cuarteto Iberia.
El quartet de corda és fill del Classicisme i sempre ha estat un baluard del que podríem denominar com a música «culta». A priori les sonoritats brillants i extrovertides del saxo no havien d’encaixar amb el conjunt, i la prova seria el poc repertori original per aquesta formació. Però aquests prejudicis quedaran desfasats de seguida. Quina meravella de proposta, Arroyo i el «seu» quartet deixaran palès al llarg del recital que els instruments són simplements açò, eines, que emprades amb honradesa ens transporten a dimensions amagades del nostre interior.
Per acabar de tancar el cercle, amb aquesta proposta Joventuts fa honor al seu nom. Els cinc joves músics que ens visiten avui són el millor exponent de les generacions més talentoses que ha vist mai Espanya. Músics que no només ofereixen una altíssima qualitat artística, sinó també humana. Intèrprets propers, que comuniquen, que connecten amb el públic.
Ara ja sí, arranquem. Amb una peça deliciosa, però també fosca i angoixant. Erlkönig (1815), un dels lieder més coneguts de l’alemany Franz Schubert (1797 - 1828), explica la lluita desesperada d’un pare per la vida que s’esvaeix del fill malalt. Arroyo, transmutat en baríton sense paraules, ens emociona amb calidesa i expressivitat mentre els seus companys l’acompanyen amb delicadesa.
L’atreviment de transformar en instrumental la música vocal més íntima queda en res al costat de la valentia d’interpretar amb un saxòfon una peça romàntica original per a clarinet. És cert que els dos instruments són de la mateixa família instrumental i tenen una forma similar de produir el so, però també és innegable que les característiques sonores d’ambdós són com la nit i el dia. Per açò té tant de mèrit la versió d’Arroyo del Quintet per a clarinet i cordes en si m Op. 115 de Johannes Brahms (1833 - 1897). Aquí el quartet mostra un enteniment de la música en tota la seva complexitat, i el saxòfon sap cobrir de vellut la seva veu, fent-nos creure que un clarinetista ha pujat a l’escenari del claustre.
Un lied, un quintet… i ara què? Música orquestral clar! La transcripció realitzada per la compositora Asun Ortiz de la Danse Macabre (1875) de Camille Saint-Saëns (1835-1921), manté l’essència descriptiva de l’original. La història d’esquelets que dansen en la foscor de la mitjanit queda plenament assolida en la interpretació de les cordes i el saxo, en una versió vibrant i detallista.
Després del poema simfònic de Saint-Säens arriba el punt àlgid de la vetllada, l’estrena absoluta de Postales, del compositor català Albert Guinovart (1962). Obra encarregada ex profeso per aquest concert, Postales és un recorregut per cinc ciutats (Granada, Buenos Aires, Tokio, Sidney i Nàpols) a partir dels seus ritmes més arrelats. Amb el saxòfon soprano ara, Arroyo i el quartet exploren des del tango fins a la tarantella, en un viatge que esdevé un regal únic per al centenar de persones que escoltem amb emoció.
Per acabar el programa oficial Arroyo agafa de prestat una de les peces més virtuoses del repertori per a flauta, la Fantaisie Brillante Sur des airs de Carmen de François Borne (1840 - 1920). Si en el quintet de Brahms Arroyo disfressava el saxo de clarinet, en aquesta fantasia desferma tota la seva tècnica, amb una agilitat, articulació i fiato que posarien gelòs al flautista més virtuós. Focs d’artifici per a una nit espectacular.
Però els intèrprets i l’organització tenien encara una darrera sorpresa preparada. El bis del concert va suposar la segona estrena, també mundial, de la nit. Els protagonistes van presentar We Are the Forthcoming Pass del madrileny Jorge Grundman (1961), peça d’emotivitat concentrada, ideal per la tornada a la calma.
Punt final a un concert que recordarem molt de temps. Gràcies Joventuts per regalar-nos aquests moments! I no us perdeu el següent. 23 de juliol a l’Orfeó, més talent jove amb el jazz com a protagonista.