Feia temps que a Enric Servera li rodava pel cap dedicar el seu treball als camins, reals o figurats, des d’una perspectiva inusual, amb imatges profundes i carregades de missatge. Açò és el que es pot veure a «Camins endins», l’exposició que acaba d’inaugurar a l’Espai Sant Josep, de Ciutadella, on l’espectador té al seu abast una sèrie dedicada a itineraris en superfície, i una altra a la mar, una altra de les passions del creador, que no desaprofita l’ocasió per continuar denunciant el maltracte del qual és objecte per part de l’home.
L’univers marí ha estat sempre una de les temàtiques preferides d’Enric Servera (Ciutadella, 1970), un artista amb una forta implicació mediambiental que, també en aquesta ocasió, denuncia com afecta l’activitat humana sobre el medi natural.
L’exposició consta d’una trentena de quadres. D’aquests, prop d’una vintena estan dedicats als camins que l’artista dedueix entre els fluids salats, impregnats pels microplàstics. De fet, de la recol·lecció feta pel litoral menorquí extreu milers de porcions plàstiques, que incorpora en el quadre amb una tècnica innovadora d’encapsulament que ha desenvolupat Servera.
Aquests elements nocius esdevenen el complement dels camins marins que descobreix el pintor, en unes obres en tècnica mixta on combina l’acrílic amb monotípies, gravats o collages. Ho fa, amb el convenciment de què «l’art ha de commoure», amb creacions «agradables als ulls», però deixant testimoni «de la realitat que vull copsar».
Servera troba camins marítims en les onades que s’aixequen imponents en l’oceà, i en els fons sinuosos entre esculls i rocams. Destaca en la col·lecció el quadríptic que l’autor titula «Abisme», on reflexiona sobre «bucle en què està immersa la societat i del qual no sabem per on sortir-ne».
Perquè «la mar ho és tot» i ho condiciona tot, també, el canvi climàtic, i d’aquí crea el concepte de «marització». Perquè tot està ‘maritzat’ i, per açò mateix és tan important cuidar-lo.
Però, malgrat tot, tot i el maltractament al qual és sotmès, «al final, la mar sempre ressorgeix, es regenera». És el que Servera explica en l’obra central, creada en col·laboració amb la ceramista barcelonina Maria Fuster, amb una porció d’una barca recuperada en una platja, rodejada de ‘peixos’ de fang que, també, fan el seu camí.
Nucli antic
En terra ferma, Enric Servera observa també camins ben particulars i de perspectives impossibles. En realitat estan a la vista de tothom, només cal aixecar el cap i mirar amunt, tot passejant pel centre històric de Ciutadella. Les teulades, a banda i banda de carrer, configuren traçats originals i curiosos, que enquadren porcions de cel, que l’artista trasllada sobre la tela amb monotípies i gravats. És aquí on el creador troba «aquells camins que has triat o, tal vegada, aquells que volies fer i no has pogut», per circumstàncies de la vida. És l’expressió d’aquells «carrerons que recorres, reals o imaginaris, a vegades obligat, amb indecisions sobre els camins que podries agafar».