La cultura popular atribueix a John Lennon la famosa frase «la vida és allò que et passa mentres estàs ocupat fent altres plans». Ahir vespre, al quart concert del 52è Festival de Música de Maó, vam tenir l’enèsima prova d’aquesta realitat.
Després d’un impàs jazzístic el festival tornava a la seva vessant més clàssica amb un programa d’alta tensió emocional. «D’elegies i passions» havia de ser la carta de presentació a Menorca del recentment creat Trio Bécquer. Però la vida tenia altres plans.
Fa unes setmanes la pianista del grup, la polonesa Karolina Tomaszewska, va patir una greu lesió. Substituïda per Manuel Alonso el programa va canviar completament. El gir de guió va ser rebut amb alegria pel públic que omplia el claustre del Museu de Menorca. Però si som sincers, va fer arrufar el nas a qui escriu, perquè la preparació prèvia de la ressenya és ja un ritual. Per sort aquest gest va durar molt poc, només fins que Miquel Muñiz, excel·lent violinista i líder de la jove formació, va contextualitzar amb senzillesa i encant el nou programa.
De Rajmáninov, Brahms i Xoxtakóvitx a Martinů i Txaikovski. Canvien els autors però el fil conductor és el mateix, més d’una hora de música amb homenatges de sensibilitat captivadora.
Per començar, el «Trio núm 2 en re m H327» (1950) del txec Bohuslav Martinů (1890 - 1959). És aquesta una obra de maduresa, escrita en unes poques setmanes durant el seu exili neoyorquí. Estructurada en tres moviments, l’eclecticisme habitual de Martinů es fa palès en la ressonància dels matisos cambrístics de Schumann o el desenvolupament motívic beethovenià. I al mateix temps sempre és ell, amb els energètics ostinato en les cordes o les ‘campanes’ interpretades pel piano enmig del moviment central.
Pel que fa a la versió del «Trio Bécquer» volem destacar com van saber canalitzar l’energia brillant que irradia la música de Martinů, sense negar-nos la pesantor subjacent que acoloreix tota l’obra que ens ocupa, sobretot el segon moviment (Andante). I en aquest punt va resultar admirable el legato i cantabile de Muñiz, sempre delicat i sempre expressiu, traduint cada línia melòdica de forma que es va fer comprensible per tothom. A nivell grupal, l’Allegro final -un viatge rítmic i fantàstic de diàlegs entre el piano i les cordes- va ser interpretat de forma genial pel que fa a caràcter i dinàmica.
Quasi sense pausa passem a la darrera peça de la nit. El monumental «Trio en la menor op. 50» (1882) del compositor rus Piotr Ilitx Txaikovski (1840 - 1893). Txaikovski, que sempre havia estat reaci a escriure per aquesta formació perquè pensava que la combinació instrumental no funcionava, va deixar de banda els seus prejudicis per retre homenatge a Nikolai Rubinstein (1835 - 1881), un dels grans pianistes de la història i amic íntim seu.
Subtitulada «À la mémoire d’un grand artiste», aquesta peça representa un dels cims del repertori per a piano trio. Amb una original forma en dos moviments, el tema inicial caracteritzarà la perspectiva tràgica del primer moviment, que en el seu desenvolupament deixa també espai per a moments de pur lirisme, èpica, gaudi o simple entreteniment musical. En el segon moviment Txaikovski varia un tema fins a la mutació, transformant-lo en masurques, valsos, fugues d’estil bachià… per desembocar finalment en el motiu inicial de l’obra, esdevingut marxa fúnebre que s’esvaeix com ho fa la vida de tots els mortals.
El trio es va mostrar segur i compenetrat en l’execució d’una peça que per extensió i intensitat és tot un tour de force pels intèrprets. Si en el Martinů hem destacat a Muñiz, en el primer moviment de l’opus 50 va ser la veu del violoncelista Jaume Ferrer qui, des dels commovedors intervals inicials, ens va arribar directament a l’ànima. I el segon moviment va ser el llenç ideal perquè el piano d’Alonso, sòlid durant tota la vetllada, pogués pintar també amb el seu enorme talent musical.
Tercer concert consecutiu amb un denominador comú: la qualitat del talent jove. Liderat pel violinista Miquel Muñiz, el Trio Bécquer ens ha transportat a la nostalgia de la pèrdua sense deixar de despertar la joia en cada un dels nostres cors. La llarga ovació final és ben merescuda. I agraïda pel músics amb el seu detall final: la interpretació fora de programa del deliciós i mozartià tercer moviment (Scherzo) del «Trio núm. 1 op 49» (1839) de Félix Mendelssohn-Bartholdy (1809 - 1847). Un lluminós contrapunt al lúgubre final del Txaikovski.
Nit d’homenatges, a la joventut, a la passió feta música, a la sensibilitat com a eina per dibuixar el món...
Aprofitarem, doncs, per retre el nostre personal homenatge a Júlia Pascual, actual presidenta de Joventut Musicals de Maó que deixa el càrrec després de quatre anys. Quatre anys de dedicació i compromís, quatre anys d’entrega a la cultura i al poble de Maó. Júlia sempre acaba les seves presentacions amb l’aforisme Sine musica nulla vita. A nosaltres ens agradaria afegir que sense bones persones com ella la vida tampoc tindria sentit.