Entrats al mes d’agost, ja a l’equador del 53è Festival de Música d’Estiu de Joventuts Musicals de Ciutadella, el cartell que proposa l’entitat de ponent d’aquí a finals d’estiu promet uns recitals d’alt voltatge. I el primer d’aquests era amb el quartet de saxòfons Kebyart i el saxofonista ciutadellenc Xavier Larsson. Una combinació de talents, la de la formació de cambra i la del reconegut músic de la casa que, com era de preveure, va esdevenir en una fusió que ens va deixar a tots els assistents meravellats.
Perquè el què feren a l’escenari fou jugar. Jugar amb els sons, amb els colors que aporten cada un dels instruments de la formació, amb els acords de cada final de frase o secció, amb la reverberació de l’espai, entre ells. Cantar les melodies i subratllar els acompanyaments. Fer de la repetició de la frase musical un motiu de diversió i virtuosisme. En definitiva, disfrutar de la música i amb la música.
Això és el que feren Pere Méndez, saxo soprano; Víctor Serra, saxo alt; Robert Seara, saxo tenor; Daniel Miguel, saxo baríton; i, com no, el nostre Xavier Larsson. Música en un nivell molt alt. Interpretant-la amb una qualitat tècnica elevada i sentint-la seva fins al punt de fer-la moure, com un cos volàtil que mai toca a terra i dibuixa figures en l’aire. Música fresca i viva, tot i tenir anys d’història, com la brisa que anava donant alenades d’aire fresc als assistents.
L’expectació per a aquest concert era màxima. Per poder escoltar als mencionats artistes i per gaudir d’una nova experiència cultural, en una època de l’any en la que la calor apreta, els visitants omplen els carrers i platges, mentre els locals cerquen la seva redossa durant les vacances. Un espai de quietud que cercam per continuar enriquint-nos personalment i sentir-nos partícips de la vida cultural de l’illa. D’això, entre tants d’altres espais expositius, galeries i cases senyorials que es poden visitar, el Claustre del Seminari n’és un dels epicentres. I, en aquesta ocasió, amb un pati de butaques ple, fins i tot el pati central descobert, disposats a prendre el vol de la mà de cinc saxòfons.
Començarien els Kebyart amb la Suite en mi menor del compositor del barroc francès Jean Philippe Rameau. Una peça original per a clavecí que el propi Kebyart ha arrenjat per a quartet de saxòfons. Estructurada en tres de les quatre parts d’una suite: allemande, courante i gigue, més d’altres que cercaven imitar els sons dels ocells -com explicaren els artistes- foren fins a vuit les parts que integrarien aquest arrenjament. Cada part amb el constant ritme i accentuació característics, provinents de danses tradicionals franceses i alemanyes, tot resultant una obra de vint minuts de durada en la qual hi veuriem totes les possibilitats tímbriques i sonores del quartet. Un exercici de dinàmiques, floritures i joc d’accentuacions que ratllaria la perfecció.
Seguiren amb un segon arrenjament per a la formació en qüestió, en aquest cas d’una obra original per a quartet de cordes i oboè com fou el Quintet en Fa Major K. 370 del geni de Salzburg W.A. Mozart, de la qual n’interpretaria el paper solista el saxofòn soprano de Xavier Larsson, qui una volta a dalt de l’escenari posà en contexte al públic i agrairia, visiblement emocionat, l’oportunitat de tocar de nou a casa. Una demostració de què un quartet de saxos també pot resultar un quartet de cordes, com havia resultat abans un clavecí. Si miràssim endarrera en l’època de la seva estrena, l’obra pretenia mostrar les capacitats de registre de l’oboè, ara representat pel saxòfon amb timbre més agut. Una peça amb estructura de concert clàssic que enalteix l’instrument solista, amb els frasejos i passatges exigents que marquen cada moviment de l’obra.
I amb això entrarem a la segona part del concert on el quartet de saxòfons passaria a ser una orquestra. Ara però, deixant de banda la música del barroc i del classicisme per endinsar-nos al final del segle dinou i inicis del vint i transportar-nos a l’estètica postromàntica i impressionista. Sense deixar de banda els arranjaments, era el torn per homanejar al compositor francès Maurice Ravel -de qui enguany en fa 150 anys del seu naixement– amb una de les seves obres més representatives: Pavane pour une infante dèfunte. El lirisme de cada una de les veus junt al suau acompanyament i el dramatisme implícit de l’obra ens deixaria deleitant. Com si escoltarem les trompes de l’orquestra o sentirem la secció dels violoncels. El gust de Ravel per la sonoritat del saxòfon feu palesa la simbiosi creada en aquesta peça.
Si bé, aquest homenatge ens deixaria, a continuació, un regal en forma d’obra de nova creació, de la mà del jove compositor mallorquí Joan Pérez-Villegas, ara si amb una composició original per a la formació. Amb l’ànim de recordar l’estil ravelià i els primers deixos impressionistes, ens despertarien amb moments d’agilitat rítmica i fusió jazzística, tal com era la intenció de l’autor tot recordant a Ravel i recomanant-lo, o no, despertar en la contemporaneïtat.
Acabaria el programa amb la Fantasie brillante surt des thèmes de Carmen de l’autor i flautista francès François Borne. Una composició de tema amb variacions que passà pel bolero, l’havanera i la cançó del toreadors, fent palesa del virtuosisme del conjunt i sense rebaixar gens ni mica la intensitat mostrada en tot el concert per part del quartet. Un viatge per aquesta òpera de Berlioz que li donaria un elevat grau de virtuosisme el saxòfon alt de Larsson amb la part solística.
Cap al final del recital, em saltava la pregunta: com cincs saxòfons poden sonar com una orquestra? Doncs la resposta és tant senzilla com ajuntar al quartet de referència en l’àmbit estatal i un dels més destacats a escala internacional, amb un dels solistes més reconeguts com en Xavier Larsson qui, en aquest cas, n’era un integrant més. Una ocurrència que cal agraïr a la presidenta de l’entitat, na Pilar Carreras i, sobretot, als magnífics cinc músics que hi ha havia a dalt de l’escenari per la seva qualitat tècnica i la sonoritat grupal del conjunt que aconseguiren.
Ho arrodoniren amb el bis del primera tema o obertura de la suite de dansa Petroushka del rus Igor Stravinsky. Més detalls impressionistes de música del s. XX que connecta l’esfera cultural parisenca amb els moviments vanguardistes que anaven sorgint arreu d’Europa en aquesta època. De nou, no s’escoltaren cinc saxos sinó una orquestra de cambra que interpretaria els matisos, dinàmiques, accentuacions i ritmes d’aquesta ambientació de titelles que no et deixa tocar de peus a terra, com la dansa russa. Els aplaudiments de l’efusiu i nombrós públic parlaren per si sols…
El proper recital del festival ens cita de nou al Claustre des Seminari amb el quartet de corda Quiroga. Si tant residents com visitants volen gaudir d’una nova experiència sensorial no cal anar gaire enfora, tan sols deixar-se endur per la música. Ens hi veurem!