Una història de més de dos mil anys d’antiguitat que ens continua fent reflexionar sobre «els actuals reptes de la humanitat i la falta d’humanitat amb què els afrontam», que transcendeix més enllà del sentiment religiós perquè ens parla de la condició humana: «fràgil, social i empàtica». A manera de manifest poètic, Cibrán Sierra, violinista del Cuarteto Quiroga, presentava el concert de Les set paraules de Crist a la creu en versió per a quartet de corda de Joseph Haydn fent menció a tots els desastres que s’han esdevingut en la història de la humanitat des d’Armènia fins a Ruanda, des d’Auschwitz fins a les cunetes de les nostres carreteres, des d’Ucraïna fins a Gaza i massa més…
El primer gest musical dels Quiroga fou una suspensió com un esglai, precedida d’una alenada just abans d’afrontar les notes punyents de la Introduzione que ens feien tallar la respiració. Sempre amb intenció, sempre amb imaginativa, els Quiroga van desgranar aquesta música amb una clarividència i un instint per a contar històries magistral. Paraula rere paraula, van anar desplegant una gran paleta de sons sempre en perfecta sintonia amb l’emoció que hi ha darrere de cadascun dels set moviments lents que conformen aquesta obra.
Els Quiroga representen una manera de fer art que uneix emoció amb intel·lectualitat. El quartet de corda, és tant una expressió artística com una forma social que requereix la màxima democràcia per a existir. Ens ensenya a unir-nos en recerca del bé comú, en donar espai a la personalitat mentre es viu la col·lectivitat. En poques formacions musicals açò es viu tan intensament.
Els Quiroga, que a més d’una carrera concertística de projecció internacional, són excel·lents pedagogs, ens van fer una classe magistral sobre l’art del quartet de corda. A través de la seva manera de tocar, traspua la seva manera d’assajar. Així, bevent de les quatre personalitats del quartet, fan compatibles emoció i intel·lectualitat, espontaneïtat i decisió, naturalitat i artifici, un so transparent i profund, contenció en el gest i impulsivitat, autoritat i complicitat.
Les Set Paraules de Haydn sonen cada any a Santa Maria de Maó, és una música que forma part del paisatge sonor i la memòria dels menorquins. En la seva versió per a quartet de corda, paradoxalment sense paraules, la música sonava plena de preguntes, ben propera a l’emoció i ben lluny de certeses dogmàtiques.
La meva àvia em contava que son pare, en Joan Cortès Camps, trompetista, deia que «no hi ha veritat més alta que la música, perquè està feta amb el cor». A jo ahir açò em feia pensar què hauria passat si els Evangelis s’haguessin escrit en partitura, sense paraules que confonguin. Potser ens hauríem estalviat guerres en nom de la paraula. Que d’aquesta història només ens n’haurien arribat les emocions humanes, directes, per sentir-les i compartir-les amb la nostra «fràgil, social i empàtica» condició humana.
Segurament un pensament utòpic per acompanyar l’utòpic art del quartet de corda.