Quan l’agost comença a perdre intensitat i la llum del vespre es torna més tendra, el passat dimecres 13 el 52è Festival de Música de Maó de Joventuts Musicals va oferir, sota el títol Jeunesses, el seu penúltim concert. El flautista migjorner Josep Portella i la pianista basca María Alonso-Allende van prendre el seu lloc davant un públic atent per començar a teixir, punt a punt, un tapís sonor que aniria del Classicisme al segle XX. Cada obra, una trama diferent; cada moviment, una veta de color; cada matís, una petita història dins d’un relat més gran, com si els instruments fossin fils que dibuixen un paisatge musical infinit, delicadament estirat i entrellaçat amb paciència.
El primer motiu d’aquest brodat venia del Classicisme, però amb un nom que ressona com un eco familiar: Franz Xaver Wolfgang Mozart (1791-1844), fill petit de Wolfgang Amadeus. La seva vida, sempre a l’ombra immensa del pare, no va esborrar un talent que Antonio Salieri va saber reconèixer. El Rondó en mi menor va obrir la vetllada com una peça d’orfebreria: estructura clàssica amb subtils fils romàntics, inici dramàtic abans que la flauta i el piano comencessin un diàleg de traços nets i articulació precisa, alternant moments delicats amb escenes més vibrants. Més que un rondó, un moviment de sonata.
El següent patró portava la signatura de Felix Mendelssohn (1809-1847) i la seva Sonata en Fa major per a violí —aquí vestida de flauta travessera. Composta el 1838 i oblidada pel propi autor, que la va qualificar de «sonata miserable», va ser el violinista Yehudi Menuhin qui la va rescatar de l’oblit el 1943. El primer moviment, Allegro Vivace, va desplegar una energia creixent des del piano abans que la flauta prengués el relleu amb una melodia sostinguda. L’Adagio central, teixit amb punts amples i silencis mesurats, va crear una atmosfera de contemplació, mentre l’Assai Vivace final va cloure el conjunt amb un ritme àgil i ben articulat, gairebé com una dansa de fils que s’entrellacen amb naturalitat, donant al públic la sensació que cada nota era un gest càlid i conscient.
Després de la pausa, el fil va trobar una textura nova: la veu d’una dona compositora, Mélanie Hélène Bonis (1858-1937), obligada a signar com a Mel Bonis per poder existir artísticament. La inclusió d’una autora femenina en el programa no només aportava varietat al tapís sonor, sinó que servia com a reconeixement implícit a tantes creadores que, al llarg de la història, han teixit a l’ombra. La seva Sonata op. 64 en do# menor (1904), dedicada al flautista Jean Fleury, és un teixit ric en contrastos: l’Andantino con moto va desplegar una lleugeresa càlida, el Scherzo Vivace fresc i desenfadat, l’Adagio íntim i nostàlgic, i el Finale moderato va tancar amb canvis de caràcter subtils, transportant el públic a un estil gairebé debussià, ple de detalls que convidaven a escoltar amb atenció cada matís.
La darrera trama portava la marca d’André Jolivet (1905-1974) i el seu Chant de Linos(1944), peça cabdal del repertori flautístic. Inspirada en el cant fúnebre mitològic grec atribuït a Lino, associat a Orfeu i a la invenció de la melodia, l’obra és un brocat dramàtic i intens. Portella en va desplegar els recursos tècnics amb seguretat —frullato, articulacions variades, control rítmic impecable—, mentre el piano d’Alonso-Allende sostenia el teixit amb fermesa. Tot i que la connexió emocional va ser més continguda en alguns moments, la solidesa i la coherència de l’execució van transmetre clarament la bellesa i la complexitat de l’obra, com si els instruments fossin fils que, tot i estirats, no trenquessin el tapís i mantinguessin l’harmonia del conjunt.
Després d’una hora de concert, i sense anunciar-ho, els intèrprets van oferir com a bis la Meditació de Thaïs de Massenet: una veta de melodia pura i coneguda que, com una última passada d’agulla, tancava el tapís amb senzillesa i bellesa. El públic, silenciós i atent durant tota la vetllada, va correspondre amb aplaudiments càlids i repetits, fent tornar diverses vegades els intèrprets a l’escenari.
El penúltim concert del Festival de Maó no va ser només una successió d’obres, sinó la construcció pacient d’una peça única, teixida amb memòria, tècnica i sensibilitat.
Portella i Alonso-Allende, com mestres artesans que combinen fils diversos amb cura, van unir segles de música en un sol tapís. La interpretació del flautista va iniciar-se amb una sonoritat encara continguda, creixent amb cada obra fins a desplegar plenament la seva tècnica depurada, encara que al final es percebia un lleu cansament que feia més humana la seva presència. La pianista, per la seva banda, va oferir una interpretació constant, sòlida i estable, sostenint amb fermesa la trama musical. La lectura conjunta va ser coherent i acuradament preparada, amb un equilibri que respectava cada estil; el concert va ser molt correcte tècnicament, amb moments de calma que convidaven més a la contemplació que a l’exaltació, i mostrava que el domini tècnic pot coexistir amb una interpretació ponderada. Quan el darrer so es va esvair, l’obra estava completa, i el fil d’or, invisible i viu, encara quedava suspès a l’aire, convidant a seguir cosint noves històries musicals, amb la tècnica segura com a garantia i la sensibilitat com a guia cap a futurs concerts.