Inspirant-se en la cançó de Frank Sinatra «That’s life», la ballarina Àfrica Brau presentarà al Teatre des Born de Ciutadella, el 27 i 28 d’agost, el seu darrer espectacle de dansa neoclàssica i contemporània. Titulat, també, «That’s life», vol ser el seu últim ball, però acomiadant-se amb una representació de dalt de tot. Essent una proposta artística interpretada per Peus a Terra i Trio Somni, és una catarsi a la vegada que una obra que transita per totes les etapes de la vida, i també de com tancar-les.
Com definiria «That’s life»?
—Neix de la necessitat de plasmar les diferents etapes de qualsevol ésser humà. L’emoció del naixement, la innocència de la infància, la curiositat de l’adolescència, les responsabilitats, decepcions i satisfaccions de l’adultesa, la saviesa que ofereix la maduresa, el patiment i la calma de la vellesa, i el gust agredolç de la mort.
Què destacaria de l’espectacle?
—És una obra personal, totalment nova, elaborada a partir de les peces creades, elaborades o pensades pels 6 ballarins que en formem part. Tenen un llenguatge original, que, al cap i a la fi, dona sentit a la narrativa. També serà una representació, que des del minut un fins al final, hi haurà música. Ens acompanyarà el Trio Somni, format per un piano, un violí i un clarinet.
Així, estarà acompanyada d’artistes de primer nivell.
—Exacte. Si parlem dels ballarins, aquests formen part del Ballet Nacional de Cuba, del Staatstheater de Nuremberg, de la Sasha Waltz Company de Berlín i de companyies d’alt nivell de Londres. D’altra banda, el clarinetista ha guanyat enguany tres premis a Tòquio, Suïssa i Espanya.
Aquest és el millor comiat per una carrera, la seva, plena de passió per la dansa i l’art?
—Sense dubte. És una obra especial, una ofrena de quelcom màgic, únic i efímer. Ho faré de la manera com vull, per qui vull, a on vull i amb els que vull fer-ho. Després de mesos practicant sols, cada un les seves peces, des de diversos punts del món, aquest esprint final, tots junts, és molt intens, però totalment satisfactori.
Per com descriu l’espectacle, és innegable pensar que el seu comiat està directament relacionat amb el missatge que es vol transmetre.
—Jo mai faig obres buides de contingut, no ha estat mai la meva intenció, i tampoc ho és en aquest cas. Vull que la gent se senti identificada amb aquest espectacle, amb acceptar els canvis de la vida i com ens van afectant com a persones. Per a mi, és una catarsi, ja que sempre m’ha costat tancar etapes, pateixo de la síndrome de Peter Pan. De fet, hi ha dues frases que marquen, tant l’obra, com el meu moment vital actual, i que repeteixo constantment.
Quines són?
—La primera és d’una pel·lícula de Paco León, «Carmina o revienta». Hi ha un moment en el qual es diu «La vida es tan bonita que parece de verdad, corta, dura, però bella». L’altra, me l’han repetida diverses vegades últimament. Em demanen «què faria amb la vida, una vegada hagués deixat de ballar», i jo, amb la cita de la pel·lícula ben present, contesto: «Viure-la».
Entendries, però, la teva vida sense la dansa?
—La dansa sempre ha estat la meva passió, i també la meva professió. Vaig estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i a la Rambert School de Londres em vaig treure la carrera de Dansa clàssica i contemporània. Soc ballarina, coreògrafa, actriu i dono classes de dansa. És impossible que la meva vida segueixi un camí que no estigui relacionat amb aquest art, que m’ha acompanyat durant tota la meva vida.
Així, quin és el seu futur?
—Continuaré donant classes de ballet a l’Orfeó Maonès i practicant disciplines de la dansa menys exigents físicament, com el claqué. També m’agradaria poder distribuir els dos últims dos espectacles que hem fet, que surtin de Menorca, moure’ls per les Balears, en l’àmbit nacional i internacional. Això, però, només seria possible si pogués trobar un mànager que em pogués ajudar, perquè a mi no m’agrada gaire el tema de la logística. El que m’apassiona és ballar, dirigir o coreografiar, i a partir d’ara només em vull dedicar a allò que m’agrada.