La ‘cantaora’ flamenca Laura Marchal deixà el passat dijous a l’Amfiteatre de Ltihica una petjada que enamorà a un nombrós públic. El seu darrer treball discogràfic, «La semilla del encanto», va satisfer als molts amants d’aquest gènere congregats entre el marès dels Fosquets de Lithica. Tot el seu art fou exhibit en aquesta obra que té la virtut d’una recerca d’arrel que, tot i la seva joventut, li atorguen una profunda maduresa com a artista.
En una primera part, la protagonista aparegué vestida de vermell, simbolitzant el foc i la passió flamenca. La primera peça del repertori va ser amb la seva veu i amb els acords de la guitarra de Toni Abellán. Una mostra inicial del que seria la nit. Seguí amb la cançó «Bulerías de la lluvia», amb la participació de la resta de l’equip: la ‘bailaora’ Miranda Alonso i el percussionista Jesus Campos. I fou aquí on el públic reaccionà agraït en un doble aplaudiment, donada la força interpretativa del quartet.
La seva veu endolcida s’educà de ben petita al seu Jaén natal per anar evolucionant amb un magisteri excels. Laura Marchal s’establí fa un temps a Barcelona, on és professora titular de cante flamenco a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), després d’experimentar amb la seva trajectòria artística per Sevilla, Còrdova, Granada o Madrid, entre d’altres.
Conrea les seves pròpies cançons, amb lletra i música, i s’endinsa en el cor més profund de la seva Andalusia. Sense oblidar l’arrel més antiga del flamenc, també opta per una creació que l’allibera per transitar en reivindicacions a la seva terra, a la gent del camp i, fins i tot, per abraçar peces de la bella poesia popular. També recerca una producció moderna de sonoritats més actuals. Així, amb Guajiras, l’artista mostrà l’exploració vocal amb la fusió d’altres gèneres, la que ella anomenà «de ida y vuelta» i que feia referència a la música sud-americana, sempre amb el seu segell flamenc. Per finalitzà la primera part del concert, s’interpretaren les peces «Soleá», «Taranta» i «Mi colombiana», totes amb un ritme més pausat, però no exemptes d’una singular bellesa. Laura Marchal es trobava a gust a la palestra de l’Amfiteatre de Lithica, ja que en una pausa entre cançons va manifestar que «cantar aquí es un sueño», amb referència a l’espai que l’acollia. Tancà la primera meitat de l’actuació amb un altre versió flamenca, molt personalitzada, aquesta vegada al·ludint a Leonard Cohen.
Després d’una peça instrumental, Laura Marchal retornà a l’escenari amb un vestit més clar, estampat, per expressar la temàtica de la terra i d’aproximació al folklore, amb una música més dinàmica i festiva, com Aceitunitas negras, las sevillanes de «La Veleta», «Bulerías», o la rumba «Gitaneando», amb la qual va tancar una nit ardent i plena d’encanteri flamenc.
Una hora i mitja de bellesa vocal i artística que va acontentar un auditori ple, amb tot l’aforament venut, per presenciar una jove ‘cantaora’ amb un talent emergent més que significatiu en l’art del ‘cante flamenco’ i que s’obre pas per tot arreu amb unes crítiques excepcionals. Amb La semilla del encanto, no debades, ha estat nominada als Premis Latin Grammy al millor àlbum de música flamenca, prova fefaent de la qualitat discogràfica i professionalitat artística, que enalteix, si més no, amb els seus directes.