Era el torn de les Músiques del món. I en la costa avall del mes d’agost baixaren a l’Amfiteatre de Lithica el quartet Roots Revival amb una interessant proposta que acontentà un nombrós públic i que va omplir, altre cop, l’aforament. El seu treball, «Quiter than silence» (Més callat que el silenci), va aportar la recuperació de les arrels de la música persa, siriana i sufí. Les formes més antigues mantingudes fins avui com una realitat sentida i ben present.
És un projecte musical que furga en els contextos tradicionals i ideat per l’iranià Mehdi Aminian (veu, ney, i setar) i el sirià Mohamad Zatari (oud), a la vegada acompanyats per la francesa Leila Soldevila Renault (contrabaix) i el també iranià Behnam Masoumi (percussió). Un quartet de luxe que gira a nivell internacional per la seua excel·lent qualitat.
Es tracta d’una aposta que dona a entendre la importància del silenci i fins i tot d’anar més enllà. Aquest és el propòsit de Roots Revival: la de cercar la consciència davant dels desastres i injustícies des del silenci; que es contraposa a un món sorollós, crispat i agressiu; que ens interroga i ens porta a la reflexió, al trànsit interior i als sentits de l’ànima. No debades, la seua música tira d’antiquíssims referents, com el poeta Rumi (segle XIII) una icona de la mística sufí, molt significat encara avui en dia. Aquests en són uns versos seus: «Per què t’apagues i t’avorreixes del silenci? / Acostuma’t al silenci, perquè és una de les coses essencials».
El passat dijous, els quatre músics van omplir les Pedreres d’un silenci musical corprenent. Un inici amb Hezar Pareh, per després, el cantant Aminian, explicar una mica la seua proposta. Seguiren les peces «Don’t Go» i «Falling Star», amb què el so del ney airejà una audible sensibilitat que feu revifar l’antigor cultural a través d’aquesta flauta antiquíssima pròpia de l’Orient Mitjà. Un notable trànsit cap al silenci conscient. Una altra interpretació preciosa i apreciada pel públic va ser «Chahar Mezrab», amb el ney i l’oud com instruments més sobreeixidors i amb una musica alentida i suau. Tot seguit vingué un solo de Mohamad Zatari que deixà meravellat l’auditori, perceptible per l’instantani aplaudiment.
Al marge del grup protagonista, cal destacar el seguiment atent i callat del públic que va saber acompanyar el silenci que proposaven els músics. Un fet que, davant d’aquest tipus de gènere, era molt d’agrair. El passat dijous els molts assistents al concert també aportaran el respecte com a qualitat destacable.
La nit seguí amb «Madness before Silence» per oferir seguidament un solo vibrant de percussió, «A Shattered Beauty», que tingué una altra de les càlides reaccions de l’auditori. Després, «How long?» i «Lullaby», aquesta de to més letàrgic però d’una gran bellesa. A més, la peça tingué un plus visual magnífic: el cantant Mehdi Aminian s’aixecà del seu lloc i s’endinsà dins l’escenari de la Bretxa, cantant cap alçat, davant el mur de marès i d’esquena al públic, com si preguntés a una divinitat dins un oracle. Una imatge que deixà un segell simbòlic de la profunditat cultural transmesa.
Amb «October» el quartet donà per tancada la seua actuació amb tot el públic dempeus, ovacionant, agraït, l’oferta viscuda. Els músics es retiraren després de saludar, però tornaren al cap d’uns minuts empesos pels aplaudiments i oferiren un bis ja definitiu de cloenda.
... excelente música con sentimiento... y conviene decir que el público también fue respetuoso con el comentario en recuerdo de la masacre de Gaza que se está produciendo ahora en estos momentos, que no fue silbado sino aceptado con aplausos cómplices, todo lo contrario de lo que pasa en otros sitios, como los foros de este diario conservador de derechas del obispado, donde muchos sacan a relucir su bilis belicista... el público del concierto, repito, bravo por ser personas con inquietudes culturales musicales, pero también demostraron tener sentimientos humanos básicos...