Margarita Caules: «La bijuteria va ser un motor per Maó, a moltes cases s’hi dedicaven»

El pròxim dilluns dia 1 de setembre, a les 20 hores, tindrà lloc al Claustre del Carme de Maó la presentació del llibre «La bisutería de Mahón», de Margarita Caules, una recopilació dels articles que l’autora va publicar els anys 2007 i 2008 al diari Menorca, en què recupera la història de la bijuteria a Maó des dels seus inicis als anys trenta del segle XX a través dels testimonis dels seus protagonistes. L’edició del llibre, a càrrec de l’expresident de Sebime Juan J. Gomila Félix, és una iniciativa sense ànim de lucre, que en cas d’haver-hi beneficis l’editor els revertirà en la reedició dels llibres exhaurits de Caules.

Per què un llibre sobre la bijuteria de Maó?

—Sempre m’ha interessat investigar les feines antigues de Menorca, com eren i d’aquí que hagi fet quasi tots els oficis. Vaig fer el llibre sobre els moneders de malla d’or i plata, vaig cercar qui havien estat els platers, després van venir els bijuters, saber quins havien estat els primers. Per ca nostra sempre va venir molta gent, veníem material de bijuteria, serres de calar, tota casta d’eines, mon pare s’havia fet representant, jo xerrava amb un i amb els altres i tothom havia estat el primer bijuter, el que passa quan se desconeix.

Què recorda de quan vostè era una filleta?

—Record que em demanaven, i tu Margarita què vols ser quan siguis grossa? I jo contestava bijutera, perquè jo veia a la bijuteria d’un conco meu la secció on embolicaven les comandes amb paper de seda blanc per enviar-les als clients, quan jo veia com preparaven els paquets, feien els embalatges de les peces i de les coses, em feina una il·lusió. I una altra cosa que em feia il·lusió, i que vaig a arribar a fer, era que en moltes cases pintaven, en moltes cases va aportar una entrada de doblers, perquè son pare feia feina a la bijuteria, en duia a la seva dona que feia ballestines o soldava o pintava, i els al·lots petits va ser l’època en que es va posar de moda uns escuts, tant de la Unió i del Menorca, del Barça i del Madrid, els fillets pintaven i altres aferraven insígnies. A ca una amiga meva en feien i a jo em produïa una mica d’enveja que a ca seva pogués fer feina, és ver que es guanyava poc, era un altre temps.

Quan va començar a recollir els testimonis?

—El 2007 vaig fer el primer escrit de bijuteria sobre un germà de ma mare, Diego Valverde López, que havia muntat una bijuteria juntament amb la seva dona i era un talleret de ganes de riure, el taller no va anar i pel seu compte en va muntar un al carrer Sant Fernando, a Maó. El meu interès per la bijuteria em va dur al tío Diego, vaig començar a indagar i ho vaig publicar, vaig veure que havia agradat, la gent encara se sentia bijutera el 2007, em vaig fer una llista demanant qui havia fet feina en la bijuteria.

Quantes entrevistes va fer?

—El divendres feia l’entrevista i el dilluns sortia publicada as Diari, feia una pàgina dins la secció «La bisutería y sus bisuteros», va ser cada setmana durant més d’un any, i vaig treure fins a 84 persones. N’hi va haver que sí que van voler sortir, però en falten molts que no van voler saber res, i ara em sap greu perquè en el llibre hi hauria d’haver sortit tothom, tots ells van ser lluitadors, van començar de res i inclòs hi va haver, com en Pedro Mercadal i n’Astol, que van començar dins una quadra de cavalls i se’n van anar a Barcelona per seber més del tema.

Un volum d’entrevistes important per fer un llibre, com va sorgir la idea de publicar-ho?

—Sí, va ser una feinada que mai es va publicar en format de llibre, fins que enguany, fa sis o set mesos, un bon dia va aparèixer Juan José Gomila Félix que em va proposar ser l’editor del llibre, per jo va ser una gran alegria, ell se’n va fer càrrec de l’edició i coordinació, jo li estic més que agraïda. Jo havia posat fotos en els articles que l’entrevistat em demanava, me deien jo sobretot vull que surti la meva dona en la foto de casats, perquè ella va ser qui em va acabar de donar l’empenta. Però en el llibre no surten totes les fotos, vam haver d’eliminar-ne, perquè no era possible posar-les totes.

De tots els bijuters que surten al llibre, quin destacaria?

—Abans hi havia hagut un home molt important que realment venia del món de la plateria, el rebasavi dels germans Vidals, aquest va començar d’una manera molt seriosa, tant que va ser el primer a Menorca que va fer galvanosplàstia, és a dir, donava banys d’or. Un home que no ha estat reconegut i que també surt al llibre.

Durant anys n’hi havia molts de tallers de bijuteria a Maó.

—Una casa sí i l’altre també era un taller de bijuteria, vaig veure moltes cases que feien bijuteria devora ca nostra. A can Faustino, era una planta baixa petita i van buidar el menjador, la saleta d’estar, perquè el fill muntès la bijuteria, els fillets quan sortien d’escola feien missatges, repartien feina. Amb aquests doblers extres van poder construir moltes casetes des Murtar, sa Mesquida.

Qui eren els viatjants?

—Els bijuters tenien els viatjans que amb la maleta i els muestraris anaven per tot Espanya a vendre els productes i després van començar a anar pel Marroc i altres països Quan anaven a Galerías Preciados i a les grans botigues del moment, els viatjants al mateix temps feien propaganda de Menorca, i més d’una d’aquestes persones que tenien negocis van visitar Menorca, veien aquella illa tan verge, tan polida, que compraven tanques a prop de la mar i es van fer el seu xalet. La bijuteria ha ajudat a promocionar l’Illa.

Què ha representat la bijuteria per a Maó i l’Illa?

—La bijuteria va ser un motor de l’economia menorquina, pel bé per tothom. Molta gent es va poder construir casetes, molts ho feien ells mateixos i altres ho donaven a fer a mestres de cases. Les dones compraven vestits, van ser els anys que van sortir moltes modistes, també s’anava als restaurants, el diumenge a menjar la paella, etc.