El passat dimecres, al claustre de Sant Francesc, tot feia presagiar una vetllada musical d’alt nivell: grans intèrprets, un espai emblemàtic i un programa atractiu i ben estructurat.
La calor, gairebé asfixiant, va posar a prova tant la paciència del públic, armat amb ventalls, com la resistència dels instruments. De fet, unes hores abans del concert, la flauta de Claudi Arimany va patir una avaria a causa de la temperatura, i no va ser possible reparar-la. Malgrat aquest contratemps, la col·laboració de flautistes locals —que van posar a disposició instruments de gran qualitat— va permetre que el mestre Arimany pogués actuar. Una mostra de la generositat i del gran nivell musical que tenim a l’Illa.
Claudi Arimany és un flautista català de projecció internacional, deixeble directe d’Aurèle Nicolet i considerat un dels hereus més destacats de l’escola de Jean-Pierre Rampal. Ha col·laborat amb orquestres i amb solistes de prestigi d’arreu del món i ha estat una figura clau en la consolidació de la flauta travessera com a instrument solista a l’Estat espanyol. L’acompanyava al piano Pedro José Rodríguez, músic de trajectòria reconeguda, habitual en escenaris internacionals i col·laborador de solistes de primer nivell. Junts van oferir un diàleg musical basat en la complicitat i en la subtilesa, sense caure mai en l’excés.
El programa, acuradament dissenyat, presentava una primera part a mode d’aperitiu musical i una segona part amb obres d’una major densitat expressiva.
L’inici va ser amb les Sis variacions sobre la cançó francesa «Hélas, j’ai perdu mon amant» K.360 de W. A. Mozart, un exercici compositiu on el geni de Salzburg transforma una melodia popular en un brillant conjunt de variacions.
Seguidament, van interpretar l’«Adagio und Allegro Op. 70» de R. Schumann, obra composta el 1849 per a trompa, però que el mateix autor va adaptar per a altres instruments. L’Adagio, d’un lirisme profund, recordava un lied sense paraules, mentre que l’Allegro va desplegar energia i passió, amb una combinació d’exigència tècnica i d’expressivitat intensa.
El tancament de la primera part va estar dedicat al cinema, amb tres temes inoblidables d’Ennio Morricone: «D’amore si muore», «The Mission» i «Cinema Paradiso». Morricone és un dels grans noms de la música del segle XX i XXI, i aquestes interpretacions van confirmar la seva capacitat d’evocar imatges i emocions només amb el so. Arimany, tot i el repte de no tocar amb la seva flauta, va aconseguir una afinació impecable i un fraseig elegant, especialment en aquestes bandes sonores, on va recrear amb delicadesa l’atmosfera cinematogràfica. El públic, en silenci absolut, semblava hipnotitzat per la bellesa i per la musicalitat d’aquests moments.
La segona part s’inicià amb la «Sonata op. 120 núm. 1» de Johannes Brahms, escrita en els últims anys de vida del compositor i inspirada per la sonoritat del clarinetista Richard Mühlfeld.
Originalment concebuda per a clarinet, en aquesta versió per a flauta, Arimany i Rodríguez van oferir una lectura plena de maduresa, de serenor i d’intensitat emocional, amb un equilibri perfecte entre tensió i relaxament, entre energia i expressivitat.
Com a peça final, la Fantasia sobre «La Traviata» de G. Verdi, del virtuós flautista Giulio Briccialdi, va posar de manifest la tècnica i la musicalitat dels dos intèrprets. Arimany, amb agilitat, i Rodríguez, amb un acompanyament precís, van assolir una interpretació fidel a l’esperit del gènere.
El programa oficial s’acabava aquí, però la complicitat entre artistes i públic va allargar la vetllada fins a sis bisos, un fet poc habitual que confirma el lligam establert entre músics i públic. Un concert d’aquells que es recorden, tant per la qualitat artística com per l’emoció transmesa. El públic va correspondre amb una llarga ovació, conscients d’haver viscut una nit especial.
Finalment, cal agrair la tasca de la Junta de Joventuts Musicals de Maó, que ara acaba la seva etapa, i especialment a la seva presidenta, Júlia Pascual, pel compromís i per la dedicació en aquests anys, amb l’aposta feta per una programació diversa, de qualitat, que ha sumat a la música clàssica d’altres gèneres com el jazz, la música d’arrel, consolidant i ampliant el públic melòman a la nostra ciutat. Les millors paraules per tancar aquesta crònica són les que na Júlia ha utilitzat sempre en les seves presentacions dels concerts: «Sine musica, nulla vita».