Si la humanitat sencera pogués cantar, sonaria com ahir ho va fer l’Orquestra de l’Encuentro d’Arrel a les pedreres de Lithica. Amb tota la joia de la celebració comuna, tot el dolor del sofriment compartit, la fortalesa de la unió, la tendresa de l’escolta i l’empatia. El cel ho sabia i va donar treva. Igualment, a Pontós (Catalunya) el passat dilluns, durant el concert final de l’Encuentro d’Arrel unes poques gotes gruixudes queien amb tristor durant el final de la nana «Palestina Yomma Mweil El-Hawa». El cel plorava i plorava l’orquestra pel genocidi a Palestina. Després el cel va tornar a esclarir-se perquè la música continués sonant. No és bruixeria, és la força d’un grup de persones que canta des del sentiment d’humanitat més profund.
L’Orquestra de l’Encuentro d’Arrel va travessar la mar per compartir melodies i ritmes que des de temps immemorials han viatjat amb els pobles i s’han transformat a mesura que entraven en contacte amb altres tradicions i formes d’expressió.
En aquest viatge sonor que començava a Menorca, la nostra estimada Annabel Villalonga, menorquina convidada, glosava una benvinguda al so del renou de picapedrers que feia la secció de percussió, connectant-nos al lloc on érem just abans d’emprendre el viatge.
Com no podia ser d’altra manera, la glosa va enllaçar amb el cant de n’Anna Ferrer qui sempre és la nostra veu comuna.
Des del so de les panderetes gallegues, les guitarres flamenques, la veu napolitana i la kora senegalesa, la primera part del concert es va obrir com una gran festa unint territoris aparentment llunyans, amb tradicions musicals que comparteixen patrons rítmics, estructures harmòniques i formes expressives sorprenentment similars.
A tall d’interludi, Annabel Villalonga va tornar a sortir per improvisar unes gloses amb paraules que el públic li llançava. Ella les agafava al vol per parlar-nos de la màgia de la música, un clam per la pau a Palestina, de les dures vides dels picapedrers, de festa i de tradició. Sens dubte un moment de gran diversió gràcies a les persones que posen el seu talent al servei de la comunitat.
El concert continuava amb una melodia catalana harmonitzada amb les veus femenines per donar pas a un moment molt especial, quan el cantant marroquí Walid Mahmoud ens va regalar una melodia hipnotitzant acompanyada del seu guembri. Michele Doudou ens va regalar una dansa senegalesa acompanyada de les nostres palmes, que deixava a tothom electritzat.
Un dels moments més destacats potser va ser el diàleg musical i corporal que Momi Maiga a la kora, i Karen Lugo al ball flamenc ens van regalar. El virtuosisme dels dos posat al servei del joc més pur i entregat, les notes de la kora dialogaven amb el repiqueig dels peus. Karen Lugo viu la dansa no com a complement sinó com a música en si, incorporant percussió i moviment en un mateix gest.
Cadascun dels 25 músics i balladors que van obrir el seu cor a l’escenari ens va fer sentir les ontes immenses de saber cantar i sonar aquelles cançons i sobretot de formar part d’aquesta gran família de tota la humanitat. Les ganes de formar-ne part no van quedar sense resoldre, el darrer cant va ser un cant comú, l’himne africà «Mpi mpi uo kem», amb els músics i el públic formant un cercle indistingible en una gran abraçada.