Als anys seixanta i setanta, en plena dictadura franquista, els agrupaments escoltes menorquins oferien als joves un espai de llibertat. «Eren una bombolla, una realitat alternativa on es podia parlar en català i tractar temes que a l’escola estaven prohibits», explica Marc Pons León.
Graduat el passat juny en Pedagogia per la Universitat de València, Pons va dedicar el seu Treball de Fi de Grau a investigar l’escoltisme menorquí, especialment a Ciutadella, entre el franquisme i la transició. Encara que ell no ha format part mai d’una agrupació, la seva tia i el seu oncle sí. Aquest vincle familiar, sumat al seu interès per la història de l’educació, l’ha empès a recuperar i investigar un tema poc documentat: «Volia centrar-me en alguna cosa relacionada amb Menorca i crec que mai hauria pres una decisió millor».
Educació no formal
La seva recerca abasta el període comprès entre 1965 i 1980, quan el moviment es va consolidar sota el paraigua de parròquies obertes a una pedagogia diferent. Com apunta Pons, es tractava d’un temps en què «l’educació formal, la franquista, tenia un currículum i una ideologia imposats; l’escoltisme representava l’altra cara, era una educació progressista, lliure i oberta».
Els agrupaments, afirma, funcionaven com una escola democràtica: «Podien decidir quina activitat es feia i es triava entre tots. El cap no era un líder jeràrquic, sinó una guia orientativa. Això va fer que molts joves aprenguessin a viure en democràcia abans de tenir-la al carrer». Aquesta manera de fer, afegeix, «va marcar tota una generació».
Un altre aspecte central va ser la llengua. «Mentre al País Valencià el català estava perseguit i a Mallorca hi havia un control més intens, a Menorca, en part per la seva situació geogràfica i la protecció d’algunes parròquies, es va poder mantenir amb normalitat», explica. Segons el jove pedagog, aquesta singularitat explica bona part de la força del moviment a l’Illa: «L’escoltisme va ajudar a preservar la cultura i la llengua menorquina en un moment en el qual estaven prohibits».
La coeducació també hi va tenir un paper fonamental. Encara que en un primer moment els grups fossin separats per gènere, Pons recorda, a través dels testimonis entrevistats, que «no hi havia diferències reals entre al·lots i al·lotes, tots feien les mateixes activitats». Una experiència que, diu, va tenir un impacte profund: «Quan els al·lots arribaven a compartir aules amb les al·lotes —o a l’inrevés—, ja no els semblava estrany; a l’escoltisme ho havien viscut com una normalitat».
El treball posa de manifest que els grups escoltes menorquins van ser molt més que oci i excursions. «S’hi parlava de medi ambient, d’educació sexual o de feminisme, temes que a l’escola franquista eren impensables», apunta. Per això, Pons no dubta a definir-ho com una «pedagogia de resistència», capaç de generar espais crítics enmig de la repressió.
Amb aquest treball, Marc Pons ha volgut rescatar un capítol de la història recent de Menorca i, alhora, reivindicar el poder de l’educació no formal. «L’escoltisme ens ensenya que formar part d’un grup pot implicar llibertat, compromís i identitat. I això és un llegat que encara avui té molt de sentit», conclou el recentment graduat pedagog.
🌱 L’esperit escolta, ahir i avui Durant el franquisme, l’escoltisme menorquí va ser una pedagogia de resistència: un espai on els joves podien parlar en català, aprendre democràcia i viure comunitat quan l’escola oficial i la dictadura ho negaven. Aquell moviment va marcar generacions en llibertat i compromís. 👉 Avui, enmig de noves pressions —gentrificació, capitals opacs, pèrdua d’espais públics— aquest esperit torna a ser necessari. 👉 El Born, antic pla d’armes, ha de ser plaça de convivència. 👉 Les bateries militars i antics palaus no poden convertir-se en pantalles per a multinacionals: han de ser nodes de cultura i memòria, lligats al Camí de Cavalls i a una xarxa de comunitat. 👉 Perquè sabem què passa quan això no es fa: aquests espais acaben integrats dins els nodes de compensació d’excedents de saldos que operen en cadena, una maquinària financera que gentrifica i expulsa la població local mentre dissimula sota la façana d’hotels boutique o d’iniciatives culturals de luxe. El que va fer l’escoltisme contra la dictadura —crear espais lliures i comunitaris— és precisament el que avui pot fer front a l’anonimat financer i a la deshumanització del territori.