La cadira, la fresca i la companyia són la nostra expressió de cultura lligada al fosquet, aquesta hora efímera i somiosa on sembla que despertam.
Durant vint fosquets d’estiu, Lithica ens ha proposat un recorregut que ha passat per les nostres pròpies arrels menorquines i ens ha connectat amb el flamenc, la música clàssica europea, els cants espirituals armenis, la música d’inspiració sufí, la celebració de la lluna plena, el teatre, la cançó d’autora… unint-nos en un sol batec per la pau i la bellesa, l’alegria i el ball.
El festival ha tancat amb dos concerts especials del cicle Quietud Musical, els recitals que cada dimecres de juliol i agost han tingut lloc al Jardí Medieval. La setmana passada amb Frances Bartlett i aquest últim amb el duet format pel flautista Anton Serra i l’arpista Maria Gibert, ambdós a la Pedrera dels Tarongers. Una manera polida de trobar un terme mig entre la intimitat del Jardí Medieval i la grandiositat de la Pedrera de l’Amfiteatre.
En el petit paradís del Jardí Medieval han aparegut al llarg de l’estiu el guitarrista flamenc Joan Mercadal, la violinista Nina Juanico, l’arpista Elena Armenteros i un servidor, Pau Marquès, al violoncel.
Per clausurar el festival ens vam citar a la Pedrera dels Tarongers, en el mateix lloc on anys enrere es trobaven els primers amics i fundadors d’aquest projecte. Seguint l’esperit distès i familiar d’aquestes trobades primigènies, Anton Serra i Maria Gibert ens van oferir la seva música fent-nos sentir com al pati de casa. Si una partitura volava, encara que fos al mig d’un Andante con variazioni de Rossini, també podia ser entranyable.
El repertori, pensat per a acomiadar-nos amb delicadesa i fer-nos començar a somiar en l’estiu que ve, va contenir obres de compositors conegudíssims com Donizzeti, Rossini i Debussy, i també d’altres més flautístics i potser no tan coneguts com Hilse, Molnar i Doopler.
A més, ens van regalar fins a tres bisos d’Ivert, Bizet i Gluck.
Quan el sol fou post, els ocells tornaren a la seva branca i amb l’últim record de llum s’apagà el xarbet del públic.
Només ressonen ja en els nostres caps, les últimes notes d’una fantasia que continuarà bategant com un eco dins la pedrera, fins al proper fosquet en què es torni a convertir en música.