El dijous capvespre es va presentar al Jardí de la Misericòrdia, a Palma, el llibre «Josefina Salord Ripoll. L’afany de coneixement compartit», en què la doctora en filologia catalana, arxivera i activista cultural Isabel Graña Zapata fa un recorregut per la trajectòria vital i intel·lectual de la filòloga, professora, historiadora de la cultura, gestora cultural i excoordinadora científica de l’IME ciutadellenca.
Per què un llibre sobre Fina Salord?
—Tenc la sensació una mica genèrica, que el món ha canviat molt, ha canviat molt ràpid i que els canvis que ha fet la societat no els acabam de pair, i un dels problemes que tenim, de vegades diem és que no hi ha referents, no és cert, sí que hi són els referents, el problema és que hi ha tan de soroll que no els veiem. Aleshores, trobo que si tu tens la possibilitat, com era el meu cas, de fer visible has d’ajudar a fer-ho, en certa manera és com la meva obligació, si tu tens la sort de conèixer algú de prop que penses que és un referent, doncs em sembla que s’ha de fer el que toca, la transmissió de coneixement.
En quins aspectes concretament?
—Pels menorquins jo crec que la cultura de Menorca, a la història cultural de l’Illa si hi treus la feina que ha fet na Fina hi hauria molts de forats, perquè és una persona que no només ha fet feina que ha ajudat i ha possibilitat que molts d’altres en facin, ella ha fet com de motor perquè molta gent fes feina, des de l’IME o allà on fos. Per altra banda, jo que vaig conèixer na Fina que ella tenia 27 anys i jo 18 que feina COU en un institut Eugeni d’Ors, de Badalona, on ella era professora, ho va ser només un any. Tot el que Fina explica en el llibre jo hi estic present des que ella arriba a Badalona fins ara, per tant jo ho he viscut en primera persona, tenim una amistat de més de 40 anys, si has d’entrevistar algú a fons i el coneixes de prop sempre és molt més fàcil.
Quina va ser la petjada de les dues dècades que va estar a Catalunya?
—És molt divertit quan ella explica quan va anar a estudiar a ca seva li van dir d’anar a Palma com que tenien família, ella va contestar que no s’anava d’un poble petit per anar a un poble gros. Et dona la idea d’una persona molt jove, que tot just fa eclosió en la vida necessita obrir món i anar a una ciutat com Barcelona encara que fos aquells anys, que era una ciutat grisa, però jo sempre he dit que no li veia i era per l’edat que tenia i el que volia era volar, totes les possibilitats que t’ofereix una gran ciutat és el que es busca en aquell moment, sobretot ella ho explica en el llibre, jo era una ignorant de la meva cultura, no sabia ni que existia la literatura catalana, ho vaig descobrir en arribar a Barcelona. Canvia la mirada d’una persona i fa que ampliï horitzons i entengui cap a on vol encaminar la seva vida.
Quan torna a Menorca es caracteritza per ser una professora implicada en l’ensenyament i amb el català.
—És una de les coses que jo volia destacar en el llibre. Fina és molt coneguda en el tema de la recerca i la investigació, però jo pensava que sobretot en temes d’educació i de compromís educatiu, de les reformes pedagògiques i del que seria la llengua vehicular en l’ensenyament del català, crec que Fina ha fet molt i que és un referent. Aquesta dualitat que ha tingut la seva vida, per una banda la recerca i l’altra la pedagogia, jo volia que quedés molt clar, que no només ha fet feina de recerca, de fet ha treballat molts més anys en l’ensenyament.
També destaca la seva labor com a gestora cultural al davant de l’IME.
—Jo ho he viscut, he anat a moltes d’aquestes jornades d’estudis que surten al llibre, les de Febrer i Cardona, les del Ramis, i vaig aprendre moltes coses, tots això ho he vist que també fa que jo volia que ella parlés també de la gestió cultural des de dins una institució, l’IME encara que tengui la seva autonomia no deixa de dependre del Consell, quan tu passes a formar part d’un organisme que depèn de les institucions t’hi has d’entendre amb els polítics si t’agraden com si no, si són del teu color polític com si no, i gestionar això és mal de fer, s’ha de tenir mà esquerra. La gestió cultural quan ho fem de manera voluntària en associacions o de manera privada és molt bona de fer perquè fas el que vols, però jo que he treballat en un ajuntament, quan fas gestió cultural des de dins has de ballar també amb els polítics, que de cada vegada són més intervencionistes, no es limiten a fer de polítics, ara volen fer de tècnics, sense una formació, per això tenim els problemes amb la llengua.
Els reconeixements que ha assolit subratllen la seva vàlua.
—De normal hauria de ser reconèixer en vida, quan la gent ha fet un trajecte llarg al final que li reconeguin les coses en vida, no ens esperem que la gent estigui morta pe fer-li un homenatge, s’ha de dir que aquesta persona ha fet això o allò i ens ha anat bé per això i allò. Una cultura que no sap agrair els seus referents i que no els sap col·locar en el seu lloc és una cultura que va perduda, sense referents no som res. Hem de fer visibles totes aquestes persones que posen bases i fonaments en la nostra cultura.
Per què a la portada del llibre identifica Salord amb «L’afany de coneixement compartit»?
—És una frase que vam pactar amb na Fina, vam començar a fer frases i va quedar la que ens va agradar més a totes dues. Ella ho diu a l’entrevista, des de petita sempre ha tingut allò ganes de conèixer, afany de saber, de coneixement. Una de les coses amb la qual és referent na Fina i m’ho va ensenyar de molt jover és que la cultura si no la compatim no és res, tota la feina que fem si no la transmetem, si no la compartim, no serveix per a res.
Una sort per Menorca.