El comiat de l'actriu Laura Pons: «El millor moment són els 40 anys, estàs en plenitud»

L’actriu menorquina Laura Pons (Maó, 1945) pujarà el pròxim dia 4 d’octubre, a les 20 hores, dalt l’escenari del Teatre Principal de Maó per interpretar «Laura», una comèdia teatral que protagonitza juntament amb Enka Alonso i Mariona Hauf, les quals donen vida a tres dones de nom Laura d’una mateixa família (mare, filla i neta) i mostren les diferències que habiten en aquest salt generacional entorn de l’ofici de la interpretació.

Escrita pels dramaturgs Rafa Gallego i David Mataró, i dirigida per Marga López, «Laura» va ser l’obra guanyadora de la 4a Convocatòria de Coproducció d’Obres d’Arts Escèniques de la Fundació Teatre Principal de Maó. Es tracta d’una conversa entre tres persones biològicament unides —després de patir un accident de cotxe—, però ideològicament separades, que encarnen etapes i contextos diferents.

Qüestions tan actuals com la necessitat de preservar la identitat, el turisme de masses, el feminisme i la gentrificació són les temàtiques que aborda aquesta comèdia que, per altra banda, és la darrera obra teatral que interpretarà l’actriu menorquina, que es caracteritza per ser un referent interpretatiu a Balears i una personalitat cabdal en la història de les arts escèniques balears. «Jo en un moment donat de la vida he resolt retirar-me abans que em retirin», assegura Laura Pons.

Per què aquesta obra teatral amb el seu nom, «Laura»?
—De fet, jo havia de fer una altra obra, perquè després de tants anys em volia jubilar del teatre, no vaig estar bé i no la vaig poder representar. Finalment, han escrit aquesta que li han posat el meu nom, «Laura».

Laura també és el nom de les altres dues protagonistes.
—Efectivament, és la història d’una família, són tres dones, tres generacions, mare, filla i neta. En ser les tres dones d’edats tan diferents, no els passen les mateixes coses. A les tres els passa en un moment donat de la vida una cosa molt potent i molt forta i totes tres ho viuen d’una manera molta intensa, però cada una de la seva manera.

Avui mateix [per ahir] està assajant l’obra amb les altres dues protagonistes, Enka Alonso i Mariona Hauf. Ha treballat en altres ocasions amb elles?
—Amb Enka Alonso ja havíem fet teatre juntes, la darrera va ser «Shakespeare», que va ser molt potent, van ser moltes hores juntes, a més, congeniam bastant, no hem fet gaire coses juntes, perquè la seva vida artística ha estat sempre a Barcelona, en canvi, jo he fet més feina a Mallorca, però fa molts anys que ens coneixem. Ara s’hi ha afegit aquesta al·loteta que és molt jove Mariona Hauf, que és la nova remesa que ha sortit, molt bona actriu també, ens duim molt bé, m’ajuden molt, és una obra molt dinàmica i has d’estar al cent per cent.

«Laura» és el colofó a una llarga carrera artística, quan va pujar per primera vegada dalt l’escenari?
—A jo m’hi van pujar dalt l’escenari, perquè encara no caminava, en ser tant mon pare com ma mare dues persones de teatre, a ca meva sempre vaig veure teatre, ma mare havia començat a fer teatre amb 14 anys, va conèixer mon pare que va formar part d’un equip d’homes que també feien teatre a l’Academia San Estanislao, de Maó, es tractava d’una entitat que hi havia actors boníssims, i ells es van conèixer fent teatre.

Per tant, té lògica que la seva filla única continués la tradició familiar.
—Clar, els meus pares només van tenir una filla que va continuar fent teatre, que es va casar amb un actor, i que també té dues filles que li agraden el teatre i són bones actrius.

En què s’ha caracteritzat la seva trajectòria artística? En quina disciplina artística s’ha sentit més còmode?
—Al llarg de més de seixanta anys d’activitat artística, he fet molt de teatre amb l’Orfeó Maonès, amb el grup La Clota, també per Mallorca. En aquests anys també he fet sèries de televisió, molts de recitals poètics, he fet un poc de tot. La meva vida m’ha donat per tot, he fet obres que he cantat, que he ballat claqué, vull dir que ha estat molt intens i molt variat, que és el que fa interessant per fer coses, que tengui molta varietat.

Quin és el seu referent o referents en el qual vostè s’hi ha mirat, tant en l’escenari d’un teatre com en el plató de televisió?
—Ningú m’ha marcat en concret, perquè he rebut tant de tanta gent, inconscientment vas rebent coses, et mires a un i penses que faràs com aquest, però no és així, senzillament veus coses i te van agradant. De fet, d’allà on aprens és en la vida, un actor no es caracteritza només per com ralla, sinó també per com camina, com reacciona davant les coses, has de fer un personatge no només amb el que dius, uns caminen a poc a poc, altres deveres. No es crea un personatge tot sol, per açò tens un director o directora que t’ajuda a crear el personatge, com el veus, com és aquesta persona, quan veus un altre intèrpret no pots repetir els seus gestos ni les seves coses, no té res a veure, ho has de fer per com ets tu i no com els altres ho fan, no hi ha cap persona igual.

Quina ha estat en la seva opinió l’evolució del teatre a Menorca i a Balears?
—Tant a Menorca com a Balears el teatre ha evolucionat com la resta del món. Avui en dia hi ha molts de mitjans per fer teatre, moltes més possibilitats, els canvis són molts ràpids perquè la gent es mou. En primer, estaves en un cercle petit i admiraves el que tenies al costat, perquè no en tenies més, i ara ens desplaçam, anam a veure coses en altres llocs, tot allò que veus, conscient o inconscient ho incorpores, sempre et serveix, són experiències que t’enriqueixen.

De tots els personatges que ha interpretat al llarg de la seva vida, quin és el que l’ha marcat com a actriu?
—És difícil dir quin personatge m’ha marcat més, pensa que jo amb 14 anys vaig començar, he fet molt de teatre en castellà i en català, dir quin m’ha marcat... Són molts, no és igual fer un Antonio Gala, un Shakespeare, que un García Lorca, cada obra és diferent, ha estat tan variada, tan intensa, tan plena. També els companys que tens devora t’ajuden moltíssim, reps molt de les persones que tens al costat, la gent que et dirigeix, tu vas agafant bagatge i t’enriqueix, de fet, no passa només amb el teatre, també en altres aspectes de la vida.

Quina valoració fa de la seva trajectòria artística? Està contenta? Li ha quedat pendent algun personatge per interpretar o alguna obra en què participar?
—Des dels 14 anys fins avui dia la veritat és que he fet tanta cosa... Pensi que a l’Orfeó Maonès fèiem una obra cada setmana, després també he fet molta sarsuela, a «La del manojo de rosas» hi ha un personatge que només fa 10 minuts en escena i s’endur un aplaudiment, és un exitàs. He fet molts recitals, he ballat claqué, he cantat, etc., li mentiria si digués que m’ha quedat alguna cosa concreta per fer.

Per què ha decidit retirar-se dels escenaris?
—Veig que les facultats et van minvant, als 80 anys som molt conscient que no estic igual que quan tenia 20, 30 o 40 anys. Per jo, el millor moment d’una actriu és als 40 anys, també com a dona i persona, consider que s’està en plenitud, saps què vols, com ho vols i decideixes. En aquest moment donat de la vida he resolt retirar-me abans que em retirin.

Quin record s’enduu de les persones amb les quals han actuat dalt l’escenari?
—Molt bon record, la veritat és que he tingut molts bons companys al llarg de tots els anys que he fet teatre i he fet feina amb moltíssima gent i molt variada, mentiria si digués que m’han fallat. Com a persona i com a actriu m’he sentit molt acollida i molt agombolada amb la gent, supòs que també som bona persona i no molest a ningú, pens que tampoc ho he fet tan malament.