«Deriva flor» és el novè poemari de la trajectòria literària de Damià Rotger Miró i consisteix en una reflexió entorn de la mirada com a acte creatiu. L’obra, editada per Llentrisca edicions, està escrita amb versos de mètrica catalana, en què la mirada pulcra i precisa reflecteix la petjada de la seva feina de tipògraf. La presentació del llibre, resultat d’una residència d’escriptura que l’autor va dur a terme durant quinze dies el setembre de l’any passat a la Casa d’Artistes, as Mercadal, és una de les activitats principals proposades per l’Institut d’Estudis Baleàrics de la Setmana del llibre en català, que tindrà lloc demà a les 12.35 hores en l’escenari 2 del passeig Lluís Companys. El poeta i tipògraf menorquí estarà acompanyat de l’editor i escriptor Xec Pons Sans.
Què és «Deriva flor»?
—És un llibre amb poemes, però que també comença i acaba amb uns textos en prosa. Són uns cinquanta poemes, que és el gruix central del llibre, tots escrits amb còmputs mètrics en català, és un decalatge entre hexasíl·labs, octosíl·labs, decasíl·labs i dodecasíl·labs. Just en el principi d’entrar en els poemes hi ha una introducció en prosa on circumscrit una mica aquest terreny de joc a través de la mirada, de l’observació, de la reflexió.
Què hi trobarà el lector?
—Hi trobarà unes anàlisis, uns textos més assagístics en prosa, i una col·lecció de poemes on apareixen coses, no només reflexion entorn de l’objecte, si no que tot el temps s’utilitza l’objecte per explicar el món, en un moment del llibre jo dic que no explic les coses del món, sinó que jo explic el món a través de les coses.
A quin tipus d’objectes es refereix?
—Per exemple, hi ha un poema a un ventall, a una escala, a molts objectes, a moltes ampliacions del jo, que reflexionen com veim, com miram els objectes, si només són observats o també els ulls han de servir per pensar aquests objectes. Jo crec que «Deriva flor» és el llibre que reflexion entorn de la poesia de l’atenció, la poesia sacrosanta, la poesia de quasi tenir l’experiència visionària on tot és susceptible de ser poetitzat.
La seva poesia és fruit de la reflexió sobre les coses.
—Es tracta d’un tema que en diversos llibres ja l’estic explorant, que és dues coses, una és purament el fenomen creatiu, ja sigui en la contingència de l’escriptura, de la pintura, el que sigui, aquesta cosa purament fenomènica del procés creatiu, i l’altra, d’aquí ve que la portada del llibre la il·lustració són dues neurones, però que tenen un ull, perquè la reflexió de fons de «Deriva flor» és entendre que els ulls són dos artefactes de pensament visual, noltros pensam amb la mirada, els ulls no són només per veure, sinó també són per mirar.
Com influeix la seva formació en el disseny i la tipografia?
—És ben prou evident, potser és un cicle natural, que jo tengui reflexions entorn de les coses, com observ les coses, com estudiam les coses, perquè jo venc de formació de disseny de tipografia i he estat mostrat a mirar les coses amb detall, a mirar el que és petit, és un entrenament bastant meticulós de la mirada. Per tant, d’aquí ve que de manera natural tot açò jo m’ho vaig endur a l’àmbit de la tipografia.
Per tant, es refereix a la mirada com a un acte creatiu.
—Quan un comença a mirar les coses ja no amb uns ulls que són unes ampliacions, sinó que són com a cervells visuals, et trobes amb un llibre que hi ha un poema. Per exemple, a l’aeroport algú s’ha deixat un llibre damunt una taula, te’l mires i pots dir ‘algú s’ha deixat un llibre’ o pots començar a veure aquest llibre com un lingot d’or i poder transmutar aquella deixadesa i abandó en un poema. O fins i tot una moneda plena d’òxid trobada en una platja menorquina i allò és molt substanciós de crear un poema, perquè al final ha estat la mateixa natura que ha creat allò, és una reflexió de dir que noltros no som creadors, si no que som recreadors, perquè el creador posa cosa allà on no hi ha res, i açò només ho pot fer Déu, cadascú amb el seu Déu, noltros som recreadors, perquè posam coses on ja hi ha coses, i fins i tot la paraula ‘recreatiu’ té una connotació més lúdica.
Quin és el seu referent -o referents- en la poesia?
—El llibre és un homenatge total i absolut, ho deix bastant patent a dins, a dos autors. Un dels referents és molt clar, es tracta de Miguel Ángel Velasco, era un gran poeta de la mirada, i admir tota la seva obra. Tant «Deriva flor» com part de la meva obra no seria la que és sense que jo fos un lector empedreït d’en Velasco.
I l’altre escriptor?
—Pablo Neruda va treure tres toms, «Odas elementales», que a jo de jovenet em van canviar la vida, per jo lo millor d’en Neruda o allà on jo me sent molt més còmode són els tres toms, que ell mateix va dir, ‘estic en un moment poètic tan alt que ja està bé fer poemes d’amor i de mort’ i va començar a fer poemes a les coses i als oficis, com una reflexió profunda de circumscriure un dibuix de la realitat en la qual visc. Hi ha «Oda al pan», «Oda al carpintero», «Oda al zapato», etc., jo feia 3r o 4t d’ESO, quan vaig llegir el primer tom amb 16 anys, me va afeccionar molt, perquè vaig dir ‘uau’, la poesia no està desvinculada de noltros, sinó que està aquí amarada amb noltros. Amb aquest llibre Neruda em va demostrar que la poesia està aquí, convisquent amb noltros.
Quan ha escrit aquest poemari?
—Va ser el setembre de l’any passat, va ser en la residència d’escriptura de quinze dies a Montpalau, as Mercadal, que és una meravella, estàs en un entorn privilegiat, el cervell ràpidament s’automatitza en només estar pensant en tot el projecte creatiu. Açò vol dir que estàs 24 hores amb la poesia, no has de tenir un efecte combinatori amb ara vaig a fer feina, ara he d’estendre la rentadora, ara he d’anar a comprar per fer el dinar, no, allà és únicament i exclusivament pensar, crear. Poder tenir l’oportunitat d’estar mig mes tancat en un lloc on l’únic que has de fer és crear, escriure i corregir és fantàstic.
Quina va ser la rutina de feina?
—Els quinze dies els vaig dedicar a estructurar el llibre, en passar a net poemes que tenia, en certa manera aquests dies els vaig dedicar a fer tres coses: primer, passar poemes de la llibreta a l’ordinador, passar a net, però ja poemes triats que havien d’estar en el llibre; segon, escriure poemes nous, quan un ja té l’arquitectura, la columna vertebral; i tercer, després estructurar el llibre, quin ordre han de tenir els poemes, han d’estar ordenar de tal manera que duguin una rítmica interior, no és aleatori que el poema més llarg i el més curt estan on estan.