Guillem Benejam (Ciutadella, 1990) acaba de veure publicat el seu quart poemari. És «Al caire de l’abisme», distingit el passat maig amb el Premi Gumersind Gomila 2025, que convoca l’Ajuntament de Maó. Un treball que constata el creixement, amb «rigor i solidesa», d’un jove talent de la poesia menorquina.
Amb aquests termes defineix el poeta Pere Gomila, en el pròleg del llibre, la progressió de l’obra de Benejam, que exhibeix, ja, una «maduresa», assolida en «una poesia que evoluciona fruit d’un procés continuat, apassionat, però sense presses, exigent en la recerca de la bellesa expressiva, amb una clara consciència de l’ofici, un bagatge ben assimilat de lectures i una notable presència de referents, tant poètics com filosòfics», expressa Gomila.
Aquesta evolució, d’ençà de «Calç morta» (2018) i després dels poemaris que seguiren, «Fondària» (2023), i «Alens de festa» (2025), evidencia, segons el prologuista, la «personalitat d’una veu pròpia», amb uns versos que tenen com a denominador comú la «fondària i l’arrelament a la terra i a l’Illa». Tot, amb una escriptura rica en creació de metàfores i un llenguatge simbòlic que l’autor plasma amb gran «precisió».
De la foscor a l’esperança
Com és habitual en la seva obra, el poeta ciutadellenc presenta a «Al caire de l’abisme» una coherència interna, entenent el poemari com un tot, amb una estructura particular. El llibre consta de quatre parts, com si dividís el dia, del capvespre al matí, passant per la nit i l’albada. Quatre fraccions que el traslladen de la foscor a la llum, en trenta-cinc poemes. I és que, com explica el mateix autor, els seus textos tracten «grans temes universals, el pas del temps, la vida i la mort, el respecte a la llengua, el paisatge i Menorca», fent un camí simbòlic per fugir del «dia a dia, en un món ple de renous i excessos» i abraçar l’esperança que s’obre amb la llum, evitant així caure en l’abisme. Perquè, admet Benejam, «la poesia no és que em salvi, em sosté de les situacions de cada dia, m’ajuda a viure, a entendre les coses, necessit llegir i escriure, és el meu moment per tornar enrere i mirar endins de mi mateix, per a trobar la serenor i la tranquil·litat». Quelcom que, conclou, creu necessari per hom, «reivindic la poesia, l’art o qualsevol afició per tenir moments de desconnexió, perquè vivim a un ritme frenètic».