Parlar d’òpera, a Menorca, és parlar de Joan Pons (Ciutadella, 1946), el cantant més gran que ha sortit mai de l’Illa, que passejà el nom de ‘sa roqueta’ pels escenaris més importants del món. Ho va fer, a més, en una de les èpoques daurades del gènere operístic, fet que li atorga, encara, un mèrit superior. Així ho van poder comprovar els assistents a la conversa que manteniren el baríton i el seu bon amic i escriptor, Josep Maria Quintana, en un acte organitzat pels Amics de s’Òpera de Maó a petició de l’Ajuntament de Ciutadella.
En un Teatre des Born ple de gent, Quintana anà repassant la trajectòria de Joan Pons, destacant els moments més significatius de la seva carrera. Tot, acompanyat de projeccions d’actuacions i recitals del cantant, al qual li canvià la vida una intervenció amb la Capella Davídica a Barcelona. Era el 1970 i, llavors, Pons feia de baix. Allà el descobrí el maonès Diego Monjo, vinculat amb el Liceu, qui aconseguí una audició amb el director musical del teatre barceloní, Ricardo Bottino. Pons va cantar «Despierta negro», de «La tabernera del puerto», ben nerviós. «Mirava el focus i la mà em feia aixiques», digue ell, mostrant al públic l’extremitat tremolosa i provocant el somriure a la sala.
La prova va ser un èxit, perquè l’11 de juliol de 1970 Joan Pons demanava una excedència a Novus, on treballava, i partí cap a Barcelona amb la seva dona, na Niní, per entrar al Cor del Liceu. «El primer any ja em va encantar», exclamà el cantant.
En aquells anys, memorable va ser la seva interpretació a «Macbeth», al Liceu. Feia el paper de sicari, però en les dues darreres funcions va assumir, també, el rol principal (Banco), per indisposició de l’actor que l’interpretava. «Vaig haver de fer de l’assassí i del mort a la vegada», apuntà Pons, qui recordà amb emoció l’ovació que li dedicà l’equip sencer, darrere el teló, acabada la funció.
Cop de timó providencial
No li anava malament a Joan Pons com a baix, però segurament la seva trajectòria no hauria assolit els mateixos èxits si no hagués estat per Montserrat Caballé.
El 1973, preparant «Aida» amb Plácido Domingo i Montserrat Caballé, la soprano barcelonina devia quedar impressionada, perquè «em va dir que em volia escoltar a ca seva». I així ho va fer. La cantant ho va tenir clar: «Ets un baríton com una catedral», exclamà ella, «no n’hi ha gaires que puguin fer els teus aguts». Una afirmació que va ser ‘terrible’. «Em va caure el món damunt, perquè feia quatre anys que estudiava de baix», rigué Joan Pons, en un Teatre des Born entregat a la història de l’artista. Va ser així, gràcies a Montserrat Caballé, que la trajectòria del baríton agafà embranzida. Allò l’impulsà al més alt i començà a trepitjar els principals escenaris del món: Ciutat de Mèxic, Nova York, Milà... El 1982 obrí la temporada d’òpera a Viena amb «Tosca» amb un paper molt estimat per ell, Scarpia. «És l’obra que he fet més vegades i amb directors d’escena molt famosos».
La crítica, prest va reconèixer el seu talent, qualificant-lo com un «fora de sèrie» a Bogotà. Anys més tard (2002), a Nova York ja no ho dubtaven i el batejaren com Juan Rigoletto Pons, «al final, el teatro parecía venirse abajo», deia la premsa.
Per exemple, al Metropolitan Opera House, «Joan Pons i Plácido Domingo són els únics que han estat més de 25 anys consecutius en la temporada d’òpera», destacà Quintana. Allà «hi vaig fer 337 representacions», concretà Pons.
Aquesta trobada al Teatre des Born va ser molt especial. L’any passat ja s’havia fet un acte semblant al Teatre Principal de Maó, però fer-ho a la seva ciutat natal, i amb l’escalf dels ciutadellencs, va fer emocionar el baríton. El públic va viure cada projecció amb passió, brindant un calorós aplaudiment després de cada una. Tot un homenatge per al mestre Pons.
... en Simón Boccanegra