La màgia de ‘Tosca’ s’apodera del Teatre des Born

Alfred Hitchcock, a part de gran cineasta, va ser un revolucionari i un pioner en les tècniques narratives del thriller psicològic. Una de les seves grans aportacions al gènere va ser la creació del concepte «macguffin», una excusa argumental que serveix per impulsar una trama i per motivar les accions dels personatges, tot i que en realitat no té rellevància per si mateixa. Aquest recurs, però, ja l’havia fet servir el dramaturg Victorien Sardou quan, el 1887, va presentar «La Tosca», obra de teatre sobre la qual es basarà el llibret que uns anys després van escriure Luigi Illica i Giuseppe Giacosa per a Giacomo Puccini.

La suposada derrota de Napoleó a la batalla de Marengo el 14 de juny de 1800 és el «macguffin» que desencadena la trama de l’òpera «Tosca» (que tot i tenir una part política, és cert, trobarà en l’entramat passional el seu motor argumental). L’emperador francès en realitat havia guanyat aquella batalla, emperò les primeres i confuses informacions que van arribar a Roma el donaven per vençut, un fet que va provocar l’eufòria dels ‘realistes’, partidaris de la monarquia, que van reaccionar de forma repressora contra els afectes republicans. Arribam aquí a l’inici de la trama lírica. Aquest és el context, perdonin la parrafada introductòria, per arribar també al Teatre des Born on, amb la col·laboració del Teatre Principal de Palma, es representava aquest divendres l’obra pucciniana, en una producció adaptada del Teatro Massimo de Palermo sota la direcció escènica de Mario Pontiggia i amb Francesco Zito signant una clàssica però brillant escenografia.

Dur a bon port aquesta òpera de Puccini és un repte majúscul, ho demostra el fet que en aquesta producció hi ha implicades més d’un centenar de persones.

A cavall entre el verisme i l’expressionisme, «Tosca» és un drama avançat al seu temps, amb un llenguatge musical dens i complex que desenvolupa un tràgic triangle amorós. Per una banda, tenim a la dolça i apassionada Tosca, encarnada a Ciutadella per la soprano canària Yolanda Auyanet. És aquest un rol amb un important pes històric, ja que són de referència les interpretacions de Callas, Tebaldi o Caballé. Afrontar aquest paper requereix molta ductilitat vocal, perquè el personatge passa de la tendresa i la gelosia del primer acte, a la dignitat i violència del segon, fins a arribar a la tràgica heroïcitat del seu suïcidi final. Auyanet va fer gala d’un gran carisma escènic, proposant una Tosca més lírica però carregada igualment de passió, sabent mantenir un intens diàleg amb l’orquestra i expressant una constant expansió tècnica i interpretativa, especialment brillant en el registre agut. Emocionant va ser el seu duet del primer acte («Qual occhio al mondo») i el celebèrrim «Vissi d’arte», lament desesperat de la dona que ha d’entregar el seu cos per salvar al seu estimat de la mort. El pintor Mario Cavaradossi va ser encarnat per Rame Lahaj, tenor de riquesa tímbrica que va oferir una interpretació que va anar in crescendo durant el transcurs de la funció, culminant amb la desesperada «E lucevan le stelle».

Tot i que el pes argumental de «Tosca» recau en la pròpia cantant, l’obra de Puccini té en el Baró Scarpia un dels papers psicològicament més ben dibuixats. El cap de la policia romana és, probablement, el personatge més maquiavèl·lic i manipulador de la història de l’òpera. És autoritari i pervers, controlador i intimidant. El repte d’afrontar el debut d’aquest rol és sempre immens, sobretot a Menorca, i més que mai a Ciutadella, terra que ha donat probablement al millor Scarpia de finals del segle XX i principis del XXI. Xerram de Joan Pons, evidentment.

Simón Orfila va assumir el repte amb una admirable determinació. Costa creure que la de divendres fos la seva tercera encarnació del personatge, perquè el baix alaiorenc va demostrar conèixer fins al darrer racó de la ment perversa del policia. Orfila ens va proposar un Scarpia que explora la part més visceral i violenta del personatge. El seu segon acte és francament colpidor, aportant nous matisos a un rol històricament de baríton dramàtic, però que també han interpretat amb excel·lència baixos-barítons com Ramey, Van Dam, London o Raimondi. Especialment monumental va ser el seu «Te Deum» («tre sbirri, una carrozza») on Puccini posa en evidència la lascívia d’Scarpia que, mentre resa, també maquina com posseir el cos de Tosca.

D’entre els rols secundaris va destacar el baríton mallorquí Tomeu Bibiloni, que amb una gran presència escènica i una veu de bon timbre i projecció va oferir un divertit i entranyable Sagrestano. Italo Proferisce es va posar amb solvència canora a la pell del fugitiu Angelotti, mentre que José Manuel Sánchez, Max Hochmuth, Sebastià Serra i Clara Enrich-Genestar van ser uns comprimaris que van resoldre amb gran qualitat interpretativa i vocal els seus papers. Els acompanyava un reduït Cor del Teatre Principal de Palma i el Cor Infantil del Teatre des Born, que van completar una entusiasta i més que digna actuació, sota la batuta del mestre Matteo Beltrami, qui va saber mantenir el pols narratiu de la partitura pucciniana amb gran habilitat tenint en compte que disposava també d’una reduïda part orquestral, defensada amb mestratge per músics de l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, que aquest diumenge repetiran, com la resta, però ara dirigits per Francesc Prat.