Arquitectura prehistòrica al servei dels rituals ancestrals

Els investigadors Peter Hochsieder i Doris Hois acaben de publicar «Ossos i estels. Fenòmens arqueoastronòmics en la prehistòria de Menorca» (Documenta Balear, 2025). És un llibre que esdevé la continuació dels seus estudis, que van veure la llum a «Les taules de Menorca. Un estudi arqueoastronòmic» (Museu de Menorca - Institut Menorquí d’Estudis, 1995). Un treball, el primer, que es basava, monogràficament, en l’anàlisi de les taules prehistòriques de Menorca, per a relacionar les construccions dels pobladors de fa 3.000 anys amb la importància que, ja aleshores, atorgaven al cel i als astres i a com condicionava els rituals i l’arquitectura de l’època.

Aquests treballs donen continuïtat a la tasca pionera del professor Michael Hoskin, amb qui Hois i Hochsieder havien col·laborat, i també de Waldemar Fenn, qui ja apuntava a la «idea de què els recintes de taula eren observatoris del cel».

Per al primer llibre, Hochsieder i Hois van necessitar quinze anys de feina, període que han superat per donar forma a «Ossos i estels», fruit de trenta anys d’observacions in situ, en dies clau, en diferents jaciments.

Aportacions

Als estudis sobre els recintes de taula que amplien en el nou llibre, els autors hi afegeixen anàlisis realitzats en coves funeràries que els darrers anys han proporcionat informacions molt rellevants per anar dibuixant la prehistòria menorquina. Concretament, les de Biniedrís, des Càrritx, de Cala Morell, des Tudons, des Mussol i dels Ossos.

Les investigacions se sustenten en observacions empíriques, mesurant els elements arquitectònics, comprovant com s’alineen i com es produeix la incidència de llum, tant del sol, com de la lluna plena. I és que sostenen els autors que, ja en temps dels talaiòtics, l’astre i el satèl·lit, ja eren primordials en les creences i els rituals, especialment en els dies dels solsticis (els dies 21 de juny i de desembre) i dels equinoccis (21 de març i de setembre).

Referent als recintes de taula, que al llarg dels segles van experimentar millores constructives, expliquen Hochsieder i Hois que «en la majoria de casos tenen característiques semblants». L’estructura amb forma de ‘T’ està perfectament alineada amb la porta, la qual mira sempre al sud (a vegades amb petites variacions cap a sud-est i sud-oest). El mur perimetral acostuma a tenir absidioles i, dins d’aquestes, nínxols on feien ofrenes als difunts.

Els mesuraments realitzats permeten afirmar, per exemple, que la incidència dels rajos solars    travessen la porta per impactar directament en la taula. Açò permet establir una «connexió amb el sol» que era fonamental i feien rituals i celebracions.

En les coves succeeix quelcom semblant. Els cranis es dipositaven al fons, ordenats, en un punt concret, i al davant, un altar amb les ofrenes per als difunts. I «només passava en dies concrets i només durant uns minuts», que penetraven els raigs i «il·luminaven l’altar, perquè veiessin les ofrenes amb els ulls (dels cranis)».

«Un mort no estava mort mentre que se’l recordava», defensen els investigadors, que mantenen que en la societat megalítica, aquells menorquins dedicaven grans esforços i «una precisió enorme», per conjugar la pedra (l’arquitectura), amb els ossos, els estels, els ritmes —del dia i de la nit, dels solsticis i dels equinoccis— i els rituals.