‘L’infinit que no podem dir’ de Llucia Palliser i Carles Mercadal

«L’infinit que no podem dir» és la darrera obra poètica de Carles Mercadal i Llucia Palliser en la qual al llarg de 116 pàgines s’inspiren en la correspondència entre les poetes nord-americanes Anne Sexton (1928-1974) i Sylvia Plath (1932-1963) que van acabar les seves vides de forma tràgica. El llibre es presentarà demà, a les 20 hores, a la Fundació Reynolds, a Maó, en un acte en què els dos autors estaran acompanyats del poeta Pere Gomila i amb l’acompanyament musical del pianista Óscar Amieva. L’11 de desembre es presentarà a la Farmàcia Llabrés, a Ciutadella, amb la participació de Gemma Ferrer.

«L’infinit que no podem dir», que és prologat pel novel·lista i poeta Sebastià Alzamora, compta amb una primera part que tracta sobre la correspondència entre les dues poetes fins al suïcidi de Sylvia Plath, sis epitafis, un epíleg amb dos poemes com a dedicatòria final i unes notes biogràfiques de les poetes nord-americanes. «Es tracta d’una correspondència entre dues poetes, nosaltres agafam les seves veus i recream una possible correspsondència en versió poètica. Són cartes que s’enviaven una a l’altre en forma de poema i hem fet una recreació. Ens hem inspirat en les seves vides que hem llegit i estudiat. Es diria que està basat en fets reals que hem passat al terreny poètic», afirma Mercadal.

Set anys

La idea del llibre va sorgir fa uns set anys, quan Palliser llegia a Sylvia Plath i Mercadal a Anne Sexton, i un dia van comentar d’elaborar un epistolari a partir de l’obra poètica d’ambdues, a partir de finals de 2020 els dos autors es van posar a escriure el text, tres anys després l’original ja estava redactat i el van mostrar a les seves amistats de confiança, fins que enguany ha sortit a la llum. «Vam dissenyar els poemes que van i venen, jo començ, ell respon, hi ha poesia i també prosa poètica, no ens limitam a fer poema a poema, també hi ha poemes amb diferents parts, realment és com un epistolari. A mesura que va transcorrent la vida d’una i de l’altra també hi ha episodis que tu trobes més prominents com un avortament, el naixement d’una filla, una relació amb una mare, una relació de matrimoni, un intent de suïcidi, agafam alguns episodis i a patir d’aquí ho poetitzam», assenyala Palliser.

La intenció dels dos autors d’aquest poemari és reflectir el punt de rebel·lia d’ambdues poetes nord-americanes als anys cinquanta del passat segle, «en una societat que cercava l’estabilitat després de la II Guerra Mundial, la figura femenina havia d’evocar seguretat, fertilitat i domesticitat, la dona havia d’estar al servei del seu home, dels fills i de ca seva, i tant Anne Sexton com Sylvia Plath sempre van lluitar contra d’açò», afirma Palliser, mentre que Mercadal puntualitza que «elles volien ser independents, escriure, tenir una carrera pròpia i no estar supeditades al seu home, era l’època del somni americà».

Els autors de «L’infinit que no podem dir», que expressen la seva gratitud a Sebastià Alzamora i Pagès Editors, expliquen que el títol del poemari és un vers manllevat del llibre original titulat «Cartes suïcides» i que fa referència que «per a les dues la mort era una mena de porta cap a l’infinit», afirma Palliser, «en aquesta vida es trobaven tan malament, tan condicionades i menystingudes que l’infinit era el més enllà, on volien arribar», subratlla Mercadal.